(...) A Europa, els Estats-nació no han aconseguit adaptar-se al nou context de mundialització ni han estat conseqüents amb la construcció d'una entitat supranacional.
L'Estat no ha existit sempre. Engels i la tradició marxista lliguen la seva aparició al moment en què la societat es divideix en classes amb interessos enfrontats. El mateix col·laborador de Marx va escriure que la versió més elevada de l'Estat és la democràcia burgesa en la qual la riquesa exerceix el seu poder sota la forma d'aliança entre el Govern i la Borsa. El 1884 va fer una anàlisi que compartirien avui els indignats: "Aquesta aliança es realitza amb tanta major facilitat com més creixen els deutes de l'Estat i més van concentrant a les seves mans les societats per accions, fent de la Borsa seu centre".
És cert que no tots els autors socialistes van mantenir la tesi que l'Estat és necessàriament un instrument d'opressió. Ja Kautsky, del qual van renegar els defensors de la dictadura del proletariat, va mantenir que la democràcia pot aconseguir que l'Estat serveixi a l'interès general.
La història sembla donar la raó a Kautsky ia la tradició del socialisme democràtic i demostra que han existit diferents models d'Estat, uns opressors dels individus i altres garants dels seus drets i llibertats. Això sí, des del primer moment del seu naixement es va acompanyar de l'aparició dels impostos. Sigui per sostenir les institucions coercitives i la burocràcia, o per redistribuir la riquesa i contribuir a l'interès general, l'Estat ha precisat sempre de les contribucions dels ciutadans.
Després de la II Guerra Mundial, els Estats-nació de bona part dels països occidentals van administrar durant més de tres dècades recursos sense precedents i es van convertir en Estats providència que garantien la seguretat i la tranquil·litat des del bressol fins a la tomba. Els Estats de benestar complien una funció preventiva contra la depressió econòmica i els seus corol·laris polítics extrems: el feixisme i el comunisme.
No obstant això, en els vuitanta, (...) es va desencadenar a Occident una campanya de desprestigi de l'Estat. Aquesta campanya es va empitjorar amb la caiguda del mur de Berlín i es va pretendre enterrar l'Estat juntament amb els seus enderrocs en presentar com a causant de la ineficàcia econòmica i llast per al progrés. Les consignes són ben conegudes: "Com menys Estat, millor", "com menys regulació, millor", "com menys impostos, millor". (...). Va triomfar la idea que no hi havia alternativa al capitalisme liberal, cada vegada més pur i dur. El vendaval ideològic va ser de tal magnitud que una bona part de l'esquerra, en una mostra de pèrdua de l'hegemonia ideològica, va abraçar aquests postulats.
Això fa necessari reafirmar una cosa que hauria de ser evident: no hi ha drets ciutadans sense la garantia de les institucions estatals i no hi ha Estat sense impostos. La Constitució Espanyola està impregnada d'aquest principi.(...)
Els Estats de benestar europeus que van aportar estabilitat política i un gran èxit econòmic demostren que ambdues coses són possibles [assegurar drets dels individus i que la tributació de les classes intermèdies s'ha d'implementar amb el seu suport]. Però aquella experiència es va construir sobre un altre món. Els Estats-nació han anat retrocedint davant l'avanç de l'economia global. Els partits socialistes i els sindicats de classe entonen 'La Internacional' però segueixen actuant dins dels estrets límits dels seus estats, els governs cada vegada tenen menys capacitat de maniobra.
L'euro-centrisme fa temps que va acabar, per molt que Europa segueixi sent la regió del planeta on hi ha més benestar.
(...) En un doble procés paral·lel, i aparentment contradictori, a Espanya hem desenvolupat l'Estat de les Autonomies, descentralitzant cap avall, i alhora hem cedit poder polític cap amunt, transferint a Europa decisions polítiques que sempre es van relacionar amb la sobirania nacional.
(...) Per als socialdemòcrates el paper de l'Estat és fonamental per aconseguir una societat que combini "la major igualtat possible amb la major llibertat possible" (...), però l'Estat s'ha anat buidant de potència en favor d'institucions autonòmiques descentralitzades i en profit d'institucions europees poc democràtiques. Com resoldre aquest dilema?
(...) No és possible "construir la socialdemocràcia" en un sol país, menys encara si aquest país està tan descentralitzat com Espanya. Però tampoc en els altres Estats-nació, perquè cap arriben per si sols a fer front amb eficàcia als reptes de la globalització. (...)
L'altra qüestió crucial és que els governs democràtics i transparents i el Govern europeu siguin capaços d'imposar sobre els mercats ignots i opacs. Que siguin capaços d'evitar que sigui una mà invisible, que a ningú rendeix comptes, que regeixi els destins de la societat, sinó les cares conegudes, i elegits, dels governants democràtics.
José María Barreda, La socialdemocracia en la globalización, El País 1-11-2011.
