Commonwealth
Austràlia
La primera ministra australiana i líder del partit laborista, Julia Gillard, va proposar ahir, en el segon dia de campanya electoral, que Austràlia sigui una república quan conclogui el regnat d’Isabel II, ara cap d’Estat.
EFE, Austràlia es planteja abolir la monarquia, El Periódico 18-08-2010.
La francofonia
Territoris
i influència francesa
Enrere
queda, oficialment, el passat colonial, si bé França manté la sobirania -sota
formes constitucionals diverses- sobre extensos territoris en diversos
continents i oceans. Aquesta realitat, al costat de la presència militar, l'ús
del francès i la influència cultural, reforça la projecció global de París, amb
conseqüències polítiques i econòmiques molt rellevants.
Molt
pocs francesos, per exemple, saben que existeix l'illa de Clipperton, a 1.300
quilòmetres de la costa mexicana, al Pacífic. Es tracta d'un sol atol
deshabitat, amb només dos quilòmetres quadrats de superfície emergida sobre
l'aigua. És francesa des del 1858. Un arbitratge internacional, el 1931, ho va
confirmar. La importància estratègica avui deriva que, gràcies a aquesta illa,
França té 425.000 quilòmetres quadrats de zona econòmica exclusiva (ZEE).
El
cas de Clipperton és anecdòtic i il·lustratiu alhora de l'expansió planetària
francesa. França ultramarina s'estén de d'Amèrica del Nord -l'enclavament de Saint-Pierre
i Miquelon, davant l'illa canadenca de Terranova-, a les Antilles (Guadalupe,
Martinica, Saint-Barthélemy, Sant Martí), Amèrica del Sud (Guaiana), l'oceà
Índic (les illes de Mayotte, Reunió i l'arxipèlag de Kerguelen) i el Pacífic
(la Polinèsia francesa, Nova Caledònia i Wallis i Futuna), a més d'altres illes
petites deshabitades i de territoris antàrtics.
Aquest
vast 'imperi' ultramarí fa que França sigui, després dels estats Units -i per
davant d'Austràlia- el segon país del món amb zones econòmiques exclusives en
mars i oceans. En total, les ZEE franceses sumen 11 milions de quilòmetres
quadrats que pot explotar. El 97% d'aquesta superfície és a ultramar, una
gegantina reserva de recursos submarins, com minerals, hidrocarburs, pescar i
altres activitats econòmiques marines.
Hi
ha territoris, com les illes de Reunió, Mayotte i Guadalupe, o com la Guaiana,
que són departaments francesos, amb tots els drets de la França metropolitana i
amb parlamentaris a París.
A
França hi ha consciència d'aquesta 'grandeur' postcolonial. S'estudia a
l'escola i alguns tenen connexions familiars o d'amics. Les cadenes de
televisió pública ofereixen regularment documentals sobre aquests territoris.
Els
territoris d'ultramar obliguen a desplegar milers de militars de manera
permanent. Aquests contingents es denominen "forces de sobirania". S'hi
afegeixen els soldats francesos que efectuen operacions a l'Àfrica i l'Orient
Mitjà. La més important es desenvolupa al Sahel -Mauritània, Mali, Burkina
Faso, Níger i Txad- i té per objectiu frenar l'expansió dels grups gihadistes a
la zona. Els francesos disposen així mateix de bases al Senegal, la Costa
d'Ivori, el Gabon, Djibuti i la Unió dels Emirats Àrabs.
La
llengua -i amb ella, la cultura- és un altre pilar fonamental de la projecció
internacional de França. L'aspiració és que el franques sigui al tercera
llengua més parlada del planeta (avui és la cinquena o sisena, després del
mandarí, l'anglès, l'espanyol, l'àrab i, potser, l'hindi).
Gelós
de no aparèixer com a neocolonialista i
hegemònic, Macron es va mostrar [a la recent Jornada Mundial de la Francofonia,
a París] a favor de fomentar el plurilingüisme, que el francès accepti conviure
amb les llengües autòctones, "sense hegemonia", i fins i tot amb
l'anglès. Sembla un lloable desig de modèstia d'un president que refusa ser
emperadors però dirigeix una potència amb ambicions globals.
Eusebio Val, A França no es pon mai el sol,
La Vanguardia 31-03-2018.
