Per entendre el que ara està passant
El general Baldomero Espartero va dir que pel bé d’Espanya era convenient bombardejar Barcelona al menys un cop cada cinquanta anys. Tota una advertència. La frase li és atribuïda com l’última canonada del ferotge bombardeig del 3 de desembre de 1842, que des del castell de Montjuic va destrossar més de mil edificis d’una ciutat revoltada contra la política econòmica del llavors regent d’Isabel II.
(...) Rellegir el segle XIX espanyol és apassionant. Hi ha en aquest embolicat segle claus per intentar comprendre el que ara està passant. El Vuitcents va ser el segle del naixement i contradictori desplegament de molts forces; ara, a Occident, estem davant de la seva liquació i possible replegament.
Enric Juliana, La banalidad, La Vanguardia 21-11-2010.
Cansament
En el cas català (...) el cansament que provoca la sensació que l’Estat que sufraguem i diu protegir-nos és, a totes hores, bel·ligerant contra els interessos de Catalunya i els catalans, des de –per exemple- les inversions ferroviàries fins al doblatge del cine (...) fa que tot governant d’aquí hagi de ser alhora mecànic, psicòleg i mag. Com a mínim.
Francesc-Marc Álvaro, Para toda una generación, La Vanguardia
La importància de l’aeroport d’El Prat
La capacitat de decisió sobre les rutes aèries i companyies operatives és un dels principals temes estratègics en un món creixentment globalitzat i interconnectat. I per a això és imprescindible que les decisions es prenguin en el territori.
(...) El model d’Aena és el de l’Espanya radial. Veu el tramat espanyol com un sistema amb centre de gravetat a Barajas per a les companyies de llarg recorregut. L’aliança tradicional amb Iberia, una companyia ‘protegida’ en termes pràctics, reforça aquesta visió.
(...) Barcelona és el quart aeroport europeu de trànsit origen i destí, (...) però el nombre de les seves connexions és baix (...).
(...) el poder central (...) ha anunciat per sorpresa la privatització del 49% de l’aeroport d’El Prat. Això no té res a veure amb el consorci [defensat per diferents instàncies catalanes]. La privatització, per altra part opaca, no suposa cap descentralització d’Aena (que a més mantindrà el control amb el seu 51%). És un mer ardit recaptatori desesperat per part del Govern (...).
Aquesta no és una qüestió de caràcter tècnic. De fa anys, hi ha una clara voluntat en els governs espanyols per a que la Generalitat i les institucions locals catalanes no tinguin cap paper decisiu en relació amb la presa de decisions estratègiques de l’aeroport de Barcelona. És a dir, la política del Govern central és que El Prat continuï sent subsidiari de Barajas. Des de Catalunya es vol competir per captar companyies estrangeres (...) però per competir ha de ser possible fer-ho, una cosa que el Govern central –tant del PSOE com del PP- sempre han impedit, en contar de qualsevol racionalitat del conjunt (...). En aquest camp, Espanya és més jacobina inclús que França i que alguns països comunistes. (...)
(...) Fa vergonya explicar el model aeroportuari espanyol en àmbits internacionals. La situació política de l’aeroport de Barcelona incentiva la permanent indignació de les institucions, empreses i ciutadans catalans (...) L’aeroport és un tema d’independència estratègica.
Ferran Requejo, El Prat: independencia estratégica,
Sí o no?
Doncs sí, diu el 47% dels catalans (...). Doncs no, diu el 36%. Mai el sentiment independentista havia assolit aquest nivell. “Bueno”, diran els escèptics-realistes, “i què?”. On du aquesta exacerbació nacionalista? I com podrien aconseguir la independència? Aquest realisme carrincló oblida on germinen els canvis socials: a les ments de les persones. La psicologia política i l’experiència històrica coincideixen en senyalar que quan una majoria social pensa quelcom contrari al proclamat pels frontispicis institucionals i quan aquest pensar es fa pràctica, són les institucions les que canvien. Certament, hi ha resistència al canvi, sovint mitjançant la repressió. Però si el canvi mental i social és profund, el canvi institucional acaba tenint lloc, en temps i formes que varien segons els interessos en joc. Al Quebec, al final es va arribar de forma democràtica al manteniment en el Canadà, però amb un lat nivell d’autogovern, després d’haver posar a vot la independència. A Escòcia , de moment governa el partit independentista. A Bèlgica es considera inevitable la separació de Flandes, posant fi a un regne unitari bilateral que precisament alberga la capital d’Europa.
(...) En darrer terme,el que succeeix en la societat civil és el que decideix la sort dels processos de canvi, sempre empenyent, i a vegades desbordant, les lleres institucionals. Per això les entitats cíviques convocants de la manifestació del 10-J es van enfrontar a l’intent de les institucions de liderar el cortejo.
(...) o els partits i institucions es sumen a aquesta mobilització de la societat civil, o es veuran superats per aquesta. (...) bloquejades les vies institucionals, només roman la desobediència civil.
(...) Catalunya sap que pot ser, en el marc europeu, un país productiu i competitiu avui llastrat per una Espanya muntada, en bona mesura, en una economia especulativa de la finança i del totxo, baula feble de l’economia europea. La necessària solidaritat econòmica i social de Catalunya vers una Espanya en crisi requereix com contrapartida un respecte a valors fonamentals d’una nació avui en dia negada i vilipendiada per qui, en part, viuen a costa seva. Així no, senyors o “señoritos”. Ha passat el temps del “ordeno y mando”.
Una transició problemàtica
Un sistema de consolidació fiscal com el que s'imposa repercutirà sobre el creixement i afectarà totes les inversions públiques en general. Ha de tenir en compte que una crisi d’aquest tipus, amb la consolidació fiscal que s'està imposant, podria ser irreversible. Pensi en Catalunya: hem tingut sistemes industrials que funcionaven molt bé però que en un moment determinat, amb l’esclat d’una crisi, es van fondre com a conseqüència de les dificultats per trobar finançament. (...)
[Vostè atribueix l’origen dels nostre problemes a la transició: ha dit que fa trenta anys els negociadors catalans van tenir poca ambició i van renunciar, entre altres coses, al concert econòmic] Hi havia aspectes de la Generalitat que es va restaurar el 1977 que es van engegar a rodar amb el canvi de règim. (...) La Generalitat era el règim que hi havia hagut durant la República, i era prèvia a la Constitució. Els bascos van aconseguir un article que parlava dels drets històrics, mentre que Catalunya no va poder aconseguir ni un article que parlés de la restauració política del sistema que tenia vigent abans del cop del 1936. (...)
Al seu moment, Tarradelles em va dir que no tenia clar si l’Estatut era l’eina més adequada. Posteriorment hi he reflexionat i he arribat a la conclusió que, en el moment que Catalunya ha tingut Estatut, tots els altres territoris de l’Estat ens han copiat, han volgut tenir el mateix. Va ser l’inici del 'cafè per a tothom'.
[Quina era l'alternativa?] Potser hauríem pogut fer les coses de manera més discreta però més efectiva: el decret de restabliment de la Generalitat va ser molt discret! (...)
(...) Segurament hem estat mal estrategs: els catalans hauríem de tenir menys fantasies i ser més realistes. (...) La qüestió és que fem les coses bé. I això vol dir mantenir el teixit industrial, que en una part important és manufacturer, i aconseguir increments de productivitat sobre la base del que ja tenim. Enlloc de parlar, fem! (...)
[El pragmatisme econòmic és fer nació?] Sens dubte hauríem fet més nació d’aquesta manera. Però va guanyar la visió nacionalista fantasiosa. Catalunya ha caigut moltes vegades en els forats que ella mateixa ha cavat.
Mar Jiménez, entrevista a Josep Maria Bricall, "Financerament depenem totalment d’Espanya", Avui 11-07-2010.
El no-encaix de Catalunya
En clau d'humor o no, amb excuses o sense excuses, el professor Gregorio Peces-Barba a Cadis va dir el que volia dir i el que creia que el públic que l'escoltava valoraria positivament. I el més significatiu és que aquestes paraules són absolutament incompatibles amb l'esperit del pacte constitucional i amb el consens que ho va fer possible. En aquell moment, aquestes paraules no s'haurien pronunciat per qui les ha dit ara ja que eren patrimoni de personatges contraris a tot allò que representava l'esperit de la Constitució de 1978.
Les paraules de Cadis reflecteixen un corrent d'opinió i una actitud política que fa temps que s'ha imposat en determinats ambients de la societat espanyola, manifestament contraris en aquest moment al que representa el desenvolupament autonòmic de l'Estat. El pacte constitucional no s'ha esgotat amb les paraules del doctor Peces-Barba sinó que ja fa mesos que es va trencar.
Fets diversos ho han posat de manifest; actituds ben conegudes han evidenciat, sense cap tipus de rubor, el seu desig per recentralitzar Espanya i en aquesta línia la vocació de Catalunya els destorba. Som un destorb, sembla ser la conclusió més adequada.
Un model, el de la Constitució de l'any 1978, s'ha esgotat. Caldrà definir un nou escenari de relació per actualitzar una voluntat convivencial respectuosa amb la llibertat i la identitat de cada un. Aquest és el repte, i no és fàcil resoldre'l i fets com els de Cadis no ajuden a crear el clima més idoni per aconseguir-ho.
No es tracta d'exagerar els fets que es comenten. Però ningú els pot treure el valor de símbol, tant pel contingut de les manifestacions com per la recepció sorneguera amb la que una gran majoria dels assistents a l'acte les van rebre. No és una bona notícia però té el valor de deixar les coses clares: el pacte s'ha esgotat i en tot cas, si es vol, caldrà definir un de nou.
De moment aquesta voluntat constructiva no apareix per enlloc i el que domina és la denúncia o la percepció, com es vulgui, que som un destorb.
Miquel Roca i Junyent, Un estorb, La Vanguardia 1-11-2011.
