Per conèixer millor el sistema polític en el qual estem, aquest apartat inclou els punts de:
5.3.3 Divisió de poders
5.3.4 Els poders convencionals
5.3.5 Els partits polítics
5.3.6 Drets constitucionals diferenciats*
5.3.7 Consideracions sobre les democràcies
5.3.6 Drets constitucionals diferenciats*
5.3.7 Consideracions sobre les democràcies
[Sí, els xinesos, però...¿i la democràcia?] Posi's a la pell d'un camperol xinès que lluita per tenir menjar, aigua, un sostre, una mínima sanitat... I ho aconsegueix gràcies a una educació bàsica universal. ¿De veritat li preocupa tant la definició d'exquisita democràcia parlamentària que fan aquí els intel·lectuals occidentals?
Lluís Amiguet, entrevista a Raj Srivastava, "En vez de dar subsidio al parado, déselo al empleador", La Vanguardia 19-08-2010.
Una definició de
democràcia
M'identifico amb la tradició republicana en filosofia política: la democràcia no és un sistema per permetre el poder de la majoria, sinó per impedir la dominació de la majoria. I en política convé no oblidar que ningú té assegurat que no es convertirà mai en minoria.
M'identifico amb la tradició republicana en filosofia política: la democràcia no és un sistema per permetre el poder de la majoria, sinó per impedir la dominació de la majoria. I en política convé no oblidar que ningú té assegurat que no es convertirà mai en minoria.
Daniel Innerarity, Temps de reflexió, La
Vanguardia 17.03.2018.
Com entendre la democràcia
Podem
entendre que la democràcia consisteix en unes regles de joc que permeten
governar als que reben més vots, al marge de les idees que defensin. I d'aquí
deriva el problemàtic concepte de 'democràcia il·liberal', és a dir,
autoritària, contrària a la llibertat d'expressió i a la solidaritat. ¿Una democràcia
pot perseguir la llibertat d'expressió o discriminar ètnies, religions, opcions
sexuals...? Ho han fet en una mesura o altre totes les democràcies històriques,
començant per la primera, però n'hem dit 'democràcies' malgrat -no pas obviant-
aquestes greus tares, i només comparant-les amb règims més despòtics.
Perquè
el concepte de "democràcia" sostingui un ideal no el podem reduir a
"govern de la majoria", l'hem d'entendre també com un marc ideològic.
[...] D'aquest marc en podem dir 'drets humans' o 'civilització', però dir-ne
així -per desgràcia- no garanteix que el subscriguin sempre majories.
¿Com
defensem les democràcies de les majories? Les més madures tenen unes
institucions i un sistema legal que en teoria no permeten traspassar certs
límits. La saviesa heretada del passat, cristal·litzada en forma de lleis,
posaria el fre a la involució reclamada per una majoria transitòriament forassenyada.
Albert Pla Nualart, Ara 7-04-2019.
Lleis, marc legal
Els
marcs legals tant poden servir de refugi als demòcrates com als reaccionaris.
La fe en la democràcia -i en la naturalesa humana- passa per voler creure que
les majories involutives són només febrades i acaben creant anticossos. Els
ciutadans del Primer Món -sentint-nos amenaçats pel neoliberalisme global i els
desastres ecològics- ens aferrem com podem als nostre privilegis. Privilegis
entorn dels que tenim a tocar però també de milions d'estrangers que desesperats
-a qui barem cruelment el pas- i de les futures generacions, i de les futures
generacions -a qui, vivint com vivim. deixem un planeta invivible.
Albert Pla Nualart, Ara 7-04-2019.
Una visió de la seva implantació
Samuel Huntington va explicar a 'La tercera Ona '(1994) com ha avançat la democràcia en el món. La primera onada democratitzadora es va desencadenar amb les revolucions nord-americana i francesa, des d'on es va expandir a part d'Europa i una estreta franja llatinoamericana.
La segona onada va començar amb la Segona Guerra Mundial , quan l'ocupació aliada va promoure institucions democràtiques a Alemanya Occidental, Itàlia, Àustria i Japó. I la tercera onada va arrencar a la mitjanit del 25 abril 1974 a Lisboa, quan una emissora de ràdio va fer sonar 'Grandola, vila morena'. Aquesta tercera onada va arribar en els quinze anys següents a una trentena de països europeus (Inclosos els satèl·lits soviètics), americans i asiàtics, però va deixar intacte el món àrab.
Entre els àrabs, fins a la fugida de Ben Ali a l'Aràbia Saudita, no ha estat habitual que una revolta popular enderroqui a un dirigent. I tampoc ho és que les urnes permetin l'alternança política. L'habitual és que els relleus es donin per causes biològiques o per cops d'Estat. (...)
Què explica que una regió tan convulsa estigui regida pels líders més incombustibles? L'absència de democràcia en benefici de la cleptocràcia i el clientelisme polític, però també el suport occidental als règims que es diuen moderats i el fracàs de les ideologies-nacionalisme i socialisme-que pretendre canviar la regió. La guerra àrab-israeliana de 1967 va ser el Waterloo del panarabisme. I el socialisme àrab va quedar orfe sense la Unió Soviètica.
Les elits que dirigeixen el món àrab estan amenaçades per diverses forces emergents: d'una banda, les que reclamen la democràcia, que històricament no han estat escoltades, de l'altra, l'islamisme, que es divideix en moderat i terrorista .(...)
I els occidentals segueixen demanant reformes als líders àrabs, al que aquests responen així: amb una mà demanen ajuda per frenar l'islamisme i amb la altra asfixien a l'oposició liberal per que l'alternativa sigui la islamista i així seguir cobrant.
Xavier Batalla, Cleptocracias, La Vanguardia 16-01-2011.
Transició a la Democràcia
La
descomposició dels estats àrabs pot portar a la fi del segle dels acords de
Sykes-Picot [el repartiment el 1916 de les influències francesa i britànica al
Pròxim Orient]. El millor antídot contra l'Estat Islàmic són els estats forts.
El
Pròxim Orient àrab no ha produït encara la transició a la democràcia, i els que
han arribat al poder si no són demòcrates, es pensen que qui guanya s'ho queda
tot. Encara no han arribat a assumir que el pluralisme és la base de la democràcia.
I pensant que es pot importar la democràcia sobre les ales d'un F-16, els EUA
tampoc no hi han ajudat. Sense una societat amb una classe mitjana que ha
assumit el principi de la diversitat, no es pot crear una democràcia moderna.
Gran part de la responsabilitat és del colonialisme però en algun moment s'ha
de començar a assumir la pròpia responsabilitat.
Netanyahu
ja porta onze anys al càrrec, com en una república bananera. És una deriva que
erosiona la solidesa democràtica del país, amb l'actitud ca a la minoria
àrab... I si hi afegim la política d'expansió dels assentaments, que empetiteix
l'espai dels palestins...
Un
sol estat binacional no pot funcionar al Pròxim Orient... Si no funciona a
Europa! El 80% dels colons estan concentrats en blocs enganxats a la frontera i
encara es pot fer un intercanvi de terres. A Jerusalem encara es pot trobar un
acord basat en una divisió ètnica. Però si no es fa res, aviat serà massa tard.
Cristina Mas, "La descomposició dels
estats àrabs és el primer perill al Pròxim Orient", entrevista a Sholomo
Ben-Ami, Ara 26-01-2017.
