Las diferents eleccions legislatives i presidencials que s'han fet al llarg i l’ample de Llatinoamèrica van reforçar (...) el compromís ciutadà amb el pluralisme i la democràcia. Però (...) [hi ha també] una paradoxa de la democratització llatinoamericana: (...) l'augment del personalisme, la concentració del poder i les tàctiques polítiques refractàries produeixen ingovernabilitat en la gestió i fragmentació en l'Estat.
(...) la nota més preocupant té a veure amb la dimensió militar de l'àrea [Llatinoamèrica]. El cop d'Estat que va enderrocar al president Manuel Zelaya, a Hondures, va ser el primer cas d'un neocolpisme exitós a Centroamèrica en el que va del segle XXI. Les seves repercussions podrien ser enormes ja que els contradictoris missatges i les pràctiques erràtiques d'Estats Units enfront del succeït poden ser interpretats com un estímul tàcit a noves aventures colpistes (...).
En alguns casos l'increment de les tensions regionals [a Llatinoamèrica] invlucren qüestions limítrofes (Perú i Xile, Bolívia i Xile, Colòmbia i Nicaragua) i en altres, assumptes lligats a grups armats (Colòmbia i Veneçuela, Colòmbia i Equador), al medi ambient (Argentina i Uruguai, Colòmbia i Equador), a la migració (Mèxic i Guatemala), i a l'energia (Brasil i Bolivia, Brasil i Paraguai, Argentina i Xile).
(...) la militarització de la "guerra contra les drogues" és palesa excepte comptades excepcions (...). El paper de les forces armades en el combat antinarcòtics, que ha estat infecund en tots els països on s'ha desplegat, es veu estimulat per l'estratègia de Washington.
(...) el vicepresident de Brasil, José Alenca, i el president de Veneçuela, Hugo Chàvez, han reintroduït el tema nuclear amb manifestacions que van semblar anar més enllà del legítim ús pacífic: Alencar, suggerint que Brasil havia "d'avançar en el desenvolupament d'armes nuclears"; Chàvez, enfortint la seva aliança amb Iran en aquest front.
(...) a Colòmbia (...) gràcies a un acord bilateral, Estats Units té accés, amb fins 1.400 homes (800 militars i 600 contratistes privats) i amb immunitat jurídica, a set bases militars colombianes. (...)
La qüestió militar –la qual semblava segellada després del trànsit a la democràcia, de la finalització de la guerra freda, de l'assaig amb la integració regional i l'impuls de la globalització- ha reaparegut. Un dels principals reptes regionals és preservar el control sobre els militars i que les classes dirigents eludeixin la temptació d'enfortir desproporcionadament el lloc de les forces armades en la política interna i internacional dels països.
Juan Gabriel Tokatlián, La importancia del factor militar, La Vanguardia 4-04-2010.
Pau
i guerra
La
pau no és només deixar els armes; és aconseguir crear els condicions i les
oportunitats perquè la guerra no es reprodueixi. I l'esclafament total de la
guerrilla rural no només no era possible, era indesitjable perquè amb una
derrota militar no n'hi ha prou per construir l pau; sense altres avenços
s'hauria reproduït la guerra d'altres maneres.
Cal
construir-la amb desenvolupament rural; integració social i reconciliació
nacional. Cal crear i repartir prosperitat que permeti que la violència no
sigui un mode de vida i aconsegueixi que l'única sortida per al camperol no
sigui l'esclavitud del cultiu de la coca. Es tracta de reconciliar el centre
amb les perifèries del país.
Tucídides
ha estat una bona guia per recordar que en el fragor d'un conflicte és fàcil
enganyar-se a un mateix. M'ha ensenyat a mirar amb els ulls de l'altre;
aprendre a parlar el seu idioma i a saber-se diferent; a respectar l'alteritat.
En un procés de negociació, li asseguro que aprendre això és molt útil. Per
això va ser emocionant escoltar la primera víctima que testificava davant de
negociadors.
Hi
ha una part dels colombians que encara no s'acaba de creure's que la guerra
s'ha acabat. I els necessitem a tots perquè la pau no sigui una cosa que arriba
de Bogotà, sinó que tots s'impliquen a transformar-la en una vida millor.
Afortunadament, la pau crea les seves pròpies lògiques i la gent, una vegada
les va assumint, no vol perdre-la.
Com
van salvar l'acord després del no? Doncs tornant a pactar hores i hores: primer
amb els del no fins aconseguir noves condicions i després amb les FARC perquè
les acceptessin i després aprovant les reformes al Congrés.
Lluís Amiguet, "La guerra ha estat tan
llarga que alguns encara creuen que continua", entrevista a Sergio
Jaramillo, La Vanguardia 25-01-2017.
