(...) Benet cita unes paraules de Laín Entralgo, de 1970, recollides per Baltasar Porcel en una entrevista: "L'actitud anticatalana, haig de dir, va ser duríssima a partir del principi de la guerra civil. Va ser un dels fets, no l'únic, encara que èticament pot ser que sigui el més greu, pel qual hem d'entonar el mea culpa. Jo, que no vaig participar en aquesta persecució, vaig ser testimoni d'això. He d'afegir, no obstant, que, malgrat que em semblaven actituds agressives, no convenients ni favorables per a l'Espanya que desitjàvem, no vaig protestar, com hauria hagut de fer. Però ja vaig dir que no era gens fàcil".
Francesc-Marc Álvaro, Memoria (4): armenios, invisibles, La Vanguardia 5-05-2010.
(...) els que no guanyen a les urnes i representen una raquítica minoria saben, no obstant, la nostra debilitat en els tribunals. I a ells hi van, guanyant en els paisatges togats allò que no són capaços de guanyar en els parlaments. Així perpetuen l’agressió contra el català, que des del decret de Nova Planta, pateix els nostre idioma. (...) Sí, des de Felip V fins Franco, passant pels centenars de lleis que, en democràcia, blinden el castellà per sobre de l’idioma propi de Catalunya. Objectiu: fer-lo desaparèixer com idioma natural d’ús.
Pilar Rahola, Negra herencia, La Vanguardia 31-10-2010.
Dèficit fiscal injust
(...) tal com indica el degà del CEC [Col·legi d’Economistes de Catalunya], el 75% dels economistes col·legiats té la percepció d’un tractament fiscal “deficient i injust” de l’Estat respecte a Catalunya i anòmal si es compara amb el que passa a altres latituds, on s’apliquen uns sistemes de reequilibri molt més ajustats a les necessitats de cada territori.
A. Cabanillas, Corregir el dèficit fiscal, La Vanguardia 13-11-2011.
Autonomies per a tothom
Fa deu anys, el model autonòmic espanyol era presentat a l'exterior com una referència en la solució de processos conflictius. No tenia l'èxit que collia la transició política, un altre fenomen que ha permès a expresidents i ex ministres multiplicar en tota classe de "bitlles", especialment a Llatinoamèrica. Però, tanmateix, les autonomies eren venudes com una de les meravelles que aportava la nova Espanya a la modernitat institucional.
Avui, després de tres anys de crisi profunda i d'una sensible caiguda de la autoestima espanyola, la demolició política i ideològica de l'edifici autonòmic acaba de començar. Política perquè el 90% del espectre parlamentari és partidari d'algun tipus de correcció o amputació (Només queda per discutir la profunditat del tall). Ideològica perquè seus antics defensors abominen del model. I els teòrics de la cosa -que en part coincideixen amb els que a Catalunya s'anomenen federalistes- estan en perill d'extinció.
El procés de demolició té un inquietant antecedent en la reforma de les caixes. Les caixes es troben avui en situació crítica. En part per com els seus gestors van enfrontar a la bombolla immobiliària. En part, també, pel desdeny i la precipitació amb què les autoritats econòmiques han conduït aquesta reconversió. Només començar el procés, Catalunya va esgrimir el seu diferencial. A Catalunya les caixes estaven menys polititzades (era veritat), la influència del poder polític era relativa (tant, que de vegades no se sabia qui manava) i la seva implicació en el teixit social i civil local era important. Per això, Catalunya va ser la primera què es va aventurar en el camí de les fusions, confiada que aquesta mà amiga que habita el Banc d'Espanya els anava a tractar amb deferència. Ai.
Amb el model autonòmic pot passar el mateix. Hi ha dues comunitats (potser tres) que han formulat la seva voluntat d'autogovern, justificada en factors lingüístics i culturals, Catalunya i al País Vasco.Y hi ha un grup de comunitats resultat d'un procés estandarditzat de descentralització que ha derivat en el naixement de nuclis funcionarials, polítics i econòmics. No hi ha en ells una fe excessiva en el model al qual diuen representar. No hi ha tampoc un projecte polític, llevat del de perpetuar-se, que ja en tenen prou.
Es tracta d'una lectura crua de la realitat. Però és pràctica i és la que comença a guanyar adeptes a Catalunya: pactem la demolició a mitges de l'edifici autonòmic, però preservem l'entramat institucional dels que creuen de veritat en això. Catalans i bascos. Els qui així pensen obliden que l'igualitarisme espanyol descansa en el rebuig a la diferència.
Ramon Aymerich, Ingenuos periféricos, La Vanguardia 22-01-2011.
