(...) Quan els britànics van triomfar sobre els mogols imposant el poder imperial a la Índia, molts dels maharajàs van pactar en secret amb els britànics. Els que van mantenir la confiança dels anglesos van continuar exercint el seu poder, inclòs el dret a condemnar a mort a un súbdit culpable, però a mesura que el nou Govern indo-britànic, que va sorgir a partir de la Companyia de les Indies Orientals, s’afiançava, els maharajàs es convertien en subcontractistes amb un mer poder nominal.
El 1858 el Govern indo-britànic va ser dissolt i la reina Victòria es va convertir en emperadriu de la Índia. Va ser l’inici de l’Imperi Britànic. Els britànics van continuar annexionant Estats reials i reduint el poder dels maharajàs.(...).
El 1947 la Índia va aconseguir la seva independència, i una de les primeres coses que va fer Jawahrlal Nehru va ser demanar als maharajàs que lliuressin els seus Estats per unir-los en una sola Índia. Malgrat la negativa els garantiria uns ingressos batejats ‘privy purse’. El 1971, Indira Gandi va aprovar una esmena a la Constitució que va desprendre als maharajàs dels ‘privy purse’ i dels seus drets a utilitzar els seus títols. Els maharajàs de l’Indostan van deixar d’existir davant la llei de la Índia.
Maba Akhtar, Maharajàs, el fin de las Mil i una noches, Els País semanal 14-06-2009.
