(...) en una democràcia els poders públics no poden fer tot el que els vingui de gust, encara que sigui amb la bona intenció de beneficiar als ciutadans, sinó només allò pel que han estat creats: garantir l’igual llibertat de tots. Per tant, el fonament de tota mesura que prengui el poder no ha de ser aconseguir el be de les persones –allò, per cert, que el poder considera que és un bé- sinó el respecte a la seva llibertat, encara que el ciutadà, segons criteri de qui ostenta el poder, vagi equivocat.
Ni el poder polític és un pare savi i bondadós, ni el ciutadà un menor d’edat incapacitat per distingir el bé del mal. A l’origen de l’Estat –de tot poder públic- hi trobem a un home racional, lliure i igual als altres que pacta amb aquests la creació d’un instrument –el propi Estat- que li permeti continuant sent tan lliure i igual com sempre ho ha estat però sense haver de defensar les seves llibertats mitjançant l’ús de la violència. En endavant, aquesta escomesa, l’ús de la violència, correrà exclusivament a càrrec de l’Estat.
Aquest Estat, no obstant, és limitat i només pot emprar aquesta violència mitjançant l’aprovació de lleis parlamentàries que garanteixin l’única funció que se l’encomenat: assegurar l’igual llibertat de les persones. (...) Només si una persona vulnera els drets d’una altra, l’Estat pot intervenir prohibint i castigant l’infractor.
Francesc de Carreras, Los nuevos puritanos, La Vanguardia 13-08-2009.
