L’arrel del problema és comú [per uigurs i mongols]: el tracte que reben la resta de les 55 ètnies que conviuen a la Xina amb els han, els quals representen el 90% de la població del país.
(...) tan els tibetans com els uigurs comparteixen la idea d’estar oprimits. Estan convençuts que la seva cultura, la seva religió i en definitiva la seva identitat com a poble estan amenaçades pel procés de sinització (assimilació xinesa) que desenvolupa Pequín. Una estratègia que les autoritats xineses promouen a traves de les transferències de població d’ètnia han vers aquelles regions on habiten minories importants.
Isidre Ambrós, Pekín juega con fuego en Urumqi, La Vanguardia 12-07-2009
Alguna cosa no encaixa en la doctrina oficial de la ‘societat harmoniosa’ d’accents confucians. Ha succeït els darrers dies a les revoltes de Xinjiang (...). No és la primera vegada que incidents d’aquest tipus tenen lloc en aquesta extensa regió dels nord-oest on hi ha un conflicte nacional, ètnic i religiós no resolt ni en vies que es resolgui ja que el Govern de Pekin no té altra resposta que imposar per força la seva autoritat.
En altres assumptes, el Govern i el Partit Comunista es poden atenir més o menys als coneguts aforismes pragmàtics de Deng Xiaoping. (...) Però això no val amb el que afecta als països conquerits el segle passat, ocupats militarment i successivament colonitzats de la manera més directa que és enviant onades massives de xinesos de l’ètnia han fins deixar en minoria a l’originaria. En aquesta situació es troben Xinjiang i el Tibet.
(...) hi ha una realitat sobre la qual s’hi passa lleugerament amb massa freqüència. La Xina és l’únic Estat imperial que queda. Durant segles va ser l’anomenat gran ‘imperi del centre’. I avui torna a tenir vocació de ser-ho (...).
(...) Per al poder xinès, i segurament pera la immensa majoria de la població xinesa, no es tracta de quelcom anormal, injust, sinó de tot el contrari. Per unes causes segons ells irrenunciables: que la Xina necessita assegurar-se una posició geoestratègica en el continent, assumpte primordial de seguretat; que precisa d’àmbits d’expansió per a una població que ultrapassa els mil milions tres-cents mil habitants; que necessita sens falta tenir accés a les primeres matèries i recursos de les regions ocupades. I s’hi afegeix la raó justificativa que l’ocupació xinesa d’aquests territoris hi aporta modernitat davant l’endarreriment, el dinamisme econòmic i social a les societats ancorades en l’immobilisme de velles costums, tradicions i creences. Sota aquest punt de mira, no es té en compte que aquesta modernització o actualització es faci en benefici de la població ocupant i en detriment de la indígena, la qual va quedant en estat de marginació i creixentment minoritària en la proporció d’habitants. És la pura lògica de la colonització.
I passa així en el marc més ampli d’un règim com el xinès, que té el principi fonamental en la idea que l’objectiu prioritari de créixer econòmicament exigeix l’estabilitat política d’un sistema institucional autoritari de partit únic fortament centralitzat i jerarquitzat en el qual les llibertats de reunió, associació i expressió hi estiguin totalment excloses.
“L’enriquiment és bo” de Deng Xiaoping comporta la contrapartida d’aquesta imposició política: res de democràcia, res de drets fonamentals.
Carlos Nadal, Xinjiang y la nueva China , La Vanguardia 19-07-2009.
