L’esclat de la violència registrat a la regió autònoma xinesa de Xinjiang té, com tots els fenòmens socials, moltes causes de les quals en destaquen dues por sobre de tot. Una és la protesta uigur per la discriminació política i econòmica que pateix en la seva pròpia terra. L’altra és la duresa extrema amb la qual respon el Govern xinès a qualsevol atemptat al seu monopoli del poder polític.
En aquest context crida poderosament l’atenció que al llarg de tota l’onada de violència gairebé s’han esgrimit reclamacions nacionalistes o religioses. Els uigurs són una ètnia turca, musulmana suní des del segle XIII, molt religiosa i conscient de la seva pertinença a la comunitat de pobles turcs (...).
(...) la discriminació sistemàtica dels uigurs per Pekin des del triomf de la revolució comunista a la Xina el segle passat va ser tolerada a Xinjiang a tranques i barranques durant els anys de bonança econòmica. Però la irrupció de la crisi financera va repercutir amb major duresa en les capes pobres de la regió i va elevar el disgust racial a punt d’ebullició en el qual qualsevol incident actua de detonant.
La discriminació dels uigurs a Xinjiang (...) és una herència de la política de minories practicada per Yosif Stalin en la URSS al començament del comunisme. Aquest desmantellava preventivament tensions nacionalistes en els territoris d’ètnies no russes amb una política de tresplants massius de població.
A Xinjiang, terra escassament poblada i molt rica en recursos naturals, pels xinesos en va ser prou amb fomentar l’assentament massiu de ciutadans han –l’ètnia majoritària a la Xina- al nord-oest de la regió autònoma, on es troben els grans recursos petrolers i de gs natural; el 30% del consum energètic xinès prové de Xinjiang. La conseqüència d’aquesta política de població va ser que avui les ciutats més grans i pròspers de la regió són xineses (...). I en aquestes –i en moltes altres- la població uigur (...) viu en barris degradats quan no en autèntiques vil·les misèria.
Però si la massa uigur ha suportat més o menys pacíficament les discriminacions –com, per exemple, que la base de proves nuclears s’ubiqui a Xinjiang-, molts líders polítics fugits principalment a Alemanya, EUA i Turquia combaten el Govern xinès des de l’estranger. Això ha despertat a Pekin una desconfiança sistemàtica dels uigurs, la qual va des de la seva postergació en els càrrecs públics fins la negativa rutinària de passaports i visats per sortir de la Xina.
Valentín Popescu, La Vanguardia 7-08-2009.
Procediments generalitzats
La tensió entre els hans i el uigurs a Xinjiang es ve gestant de fa trenta anys. La regió (...) té una gran importància com a porta a Àsia Central. A més, és un filó d'hidrocarburs: per ella hi passa un gasoducte del qual depenen megalòpolis xineses (...). Pekin és conscient que Xinjiang, com Tibet, és un polvorí nacionalista, i porta des de 1978 fomentant l'emigració de hans a la regió. El 1957 els uigurs eren un 94% de la població; avui són menys del 50%. Els uigurs asseguren que l'administarció regional està presa pels hans, i que la seva cultura i religió són vulnerades. Els col·legis –denuncien com exemple- cada vegada imparteixen menys classes en uigur i més en mandarí. Pekin al·lega que, gràcies a la inversió que han realitzat a Xinjiang, d'ençà els anys 50 la pobresa s'ha reduït a la meitat. I assegura que els independentistes uigurs mantenen vincles amb grups terroristes.
Xinjiang, ¿Colonización o desarrollo?, La Vanguardia 20-08-2010.
