Hi ha democràcies que estan subordinades a poders externs al seu sistema electoral, com és el cas dels cap de govern ratificats per monarques d'altres països i que també ho són del propi país (Comonwealth) o del propi país, per altres institucions no electes (Iran), o per un tribunal enlloc de pels vots (EUA-Bush). També es dóna el cas que els guanyadors d’unes eleccions democràtiques no són reconeguts per la comunitat internacional (Argèlia, Palestina).
En diverses ocasions governs elegits democràticament han estat enderrocats per poders militars reconegus posteriorment per la comunitat internacional (Espanya, Xile). Finalment, alguns països han estat obligats a implantar les normes democràtiques convencionals per pressions externes o per ser acceptats en algunes institucions internacionals (Iraq, Afganistan, Andorra).
(...) el càrrec de governadora general [d’Austràlia] és elegit pel primer ministre i ratificat per la sobirana britànica (...)
Mariángel Alcázar, El Rey acentúa el mérito de los espanyoles en la transición, La Vanguardia 25-06-2009.
La primera ministra australiana i líder del partit laborista, Julia Gillard, va proposar ahir, en el segon dia de campanya electoral, que Austràlia sigui una república quan conclogui el regnat d’Isabel II, ara cap d’Estat.
EFE, Austràlia es planteja abolir la monarquia, El Periódico 18-08-2010.
Mahmud Ahmadineyad, que demà serà investit pel Parlament, ahir va ser ratificat oficialment com president d’Iran pel guia suprem de la Revolució (...).
Fèlix Pla, Ratificación y sodad, La Vanguardia 4-08-2009.
En aquest punt es tracten els casos de:
- Resultats electorals no reconeguts
- Doctrina i realitat dels EUA
- Democràcies de conveniència
- El pes de la història pre-democràtica*
- La influència militar
- Una persona un vot, o més d'un?
- Vots perduts
- Qui te dret a votar
- El Maig del 68, ha de retornar?
Malgrat l’extensió de la democràcia i malgrat l’èxit de líders que sintetitzen bé l’equilibri entre realisme i idealisme (com ha fet el brasiler Lula durant aquests anys passats), no manquen sectors de les nostres societats i fora d’aquestes que viuen fascinats per receptes que tracten de conjurar la imperfecció consubstancial als sistemes de llibertats. L’atractiu que produeix Xina i els seus dirigents entre sectors rellevants de les elits occidentals s’explica, en part, per la molèstia inconfessada que els produeix la complexitat i l’esforç diari que suposa viure en democràcia.
Francesc-Marc Álvaro, La década de la melancolía, La Vanguardia 5-01-2011.
