El concepte de ‘nou ordre mundial’ (...) és una expressió ambigua, amb contradiccions entres les múltiples definicions (...) es refereix a un període en el qual es produeix un canvi substancial en l’equilibri de poder mundial i, com a conseqüència, en el pensament estratègic. (...)
En la postguerra freda, la idea (...) s’ha considerat (...) primer pels darrers dirigents soviètics, els qual tenien clar el que els venie a sobre. I després, per Bush pare, qui per animar la coalició internacional contra Sadam Husein, va anunciar el 1990 “un ordre el qual cap nació hagi de renunciar a la seva pròpia sobirania; un orde caracteritzat pel govern de la llei més que per recurs de la força, per la solució de les disputes mitjançant la cooperació enlloc de l’anarquia i el vessament de sang, i per una confiança il·limitada en els drets humans”, Bush fill ** en demostrar tot el contrari.
(...) Al segle XX, dos presidents nord-americans, Woodrow Wilson i Franklin Roosevelt, van inspirar altres sistemes internacionals basats en els valors americans. El primer va impulsar la Societat de Nacions (...), i el segon va patrocinar el sistema que continua vigent.
(...) ara, quatre membres del G-20 i del que es coneix com BRIC (Brasil, Rússia, Índia i la Xina ) han demanat (...) un nou ordre de coses en els organismes financers internacionals. (...) demanen un millor repartiment del pastís ja que el món ha canviat. (...) demanen uns mecanismes de presa de decisions en els assumptes internacionals, siguin econòmics o de seguretat, “més justos”.
Xavier Batalla, La Vanguardia 20-06-2009.
