El 'conflicte' va començar amb la independència de la Índia, el 1947. Al traçar la frontera d'aquest país amb Pakistan, gran part de Caixmir va caure capritxosament del costa de la Índia, la qual cosa va condemnar a convertir-se en un objecte de permanent disputa entre els dos països. A finals dels vuitanta i principis dels noranta, el conflicte es va agreujar degut a l'empenta dels moviments independentistes, brutalment reprimits per l'Exèrcit indi. La situació de Caixmir sembla, de fet, la d'un país ocupat militarment per una potència estrangera. Resulta impossible fer dues passes sense notar l’alè d'un fusell a la nuca. Inclús en el camp, envoltat del no res més absolut, es pot veure darrera de cada arbre a un soldat indi amb el dit al gallet del rifle.
El reflex d'aquesta conflictivitat és, a la salut mental, demolidor. A l’estrès posttraumàtic, l'estrella dels quadres simptomàtics, el segueixen els desordres d'ansietat, les depressions i l’adició a les drogues (cànnabis, opi i fins i tot alcohol, el que crida l'atenció tractant-se d'una població majoritàriament musulmana). Han pujat també els nivells de violència domèstica i d’agressions sexuals.
(...) "es tracta d'una societat desestructurada, malalta. Dintre les persones hi ha una gran fúria que ignoren com manegar. El caixmir no era violent i és violent, no era arrogant i és arrogant (...).
"El conflicte (...) ha creat un desordre mental que contamina la vida quotidiana dels caixmirs" (...)
(...) per què un conflicte tan cruel mereix tan poca atenció per part de la premsa internacional (...) "Primer: aquest conflicte és un dels més llargs del món. Segon: la imatge que Índia té a Occident és la d'un país de Gandhis, com si aquí no fos possible la violència. Tercer : hi ha hagut tres guerres entre Pakistan i la Índia per Caixmir, però ara s'ha reduït a un conflicte musulmà, la qual cosa empitjora la seva imatge. Quart: tot el món té por a la independència de Caixmir perquè està envoltada per cinc països, tots amb interessos a la regió. Cinquè : la imatge exterior de la Índia, que és una democràcia, no afavoreix la resolució del conflicte (...)".
(...) altres causes [són], per exemple, uns recursos hídrics excepcionals (el 35% de l'electricitat del nord d'Índia es genera aquí) (...). Parvez està segur que els conflictes internacionals que no criden l'atenció a Europa no es resolen mai, d'aquí el seu interès en aquesta entrevista. Perduda la confiança en la justícia india, només els queda el recurs a la publicitat i als tribunals internacionals, als quals estan derivant totes les causes pendents.
Juan José Millàs, Testigo del horror, El País Semanal 6-09-2009.
