(...) els colons que el 1652 es van instal·lar en el que seria Ciutat del Cap van ser establerts per la tot poderosa companyia Holandesa de les Indies Orientals per conrear verdures, fruita i vi per proveir als vaixells en ruta vers el Sud-est Asiàtic. Eren holandesos, però també francesos hugonots refugiats a Holanda i reexpedits a Àfrica, i alemanys amb vides torçades en algun moment i van acabar en terra incògnita. En aquestes terres hi van trobar indígenes nòmades, els khoi khoi, amb qui primer van comerciar i a qui després van subjugar. Quan la colònia va créixer hi van dur esclaus de Malàisia i Àfrica, i així es va anar formant una societat multiracial, amb e ls blancs reservant-se tots els drets. Lluny de la metròpoli i organitzats al voltant a la seva Església reformada, els colons van guerrejar amb tribus més poderoses de l’est (...).
Quan l’imperi britànic es va apoderar de Ciutat del Cap el 1795, el seu únic interès era protegir les seves rutes a la Índia, de manera que van deixar intacte la societat colonial superposant una estructura administrativa. Però l’expansió vers l’est va provocar nombroses guerres amb els khoses que van dur als anglesos a imposar restriccions a la brutalitat dels afrikaners respecte als nadius negres. Per als afrikaners afirmar la seva superioritat per la força era una qüestió de supervivència, ja que eren pocs i no tenien altre lloc. Es sentien d’allí, era el seu país. I quan els anglesos van començar a imposar les seves lleis molt afrikaners van decidir tornar a començar. El 1836 milers d’ells van carregar en caravanes famílies i possessions i, rifle i Bíblia en mà, van marxar vers l’est. Guerrejant amb els zulus fins establir comunitats en els amples altiplans dels Transvaal, prop de l’actual Johanesburg. Allí van reconstruir la seva societat comunal agrària amb el seu autogovern, obtenint una independència de fet. (...) Quan el 1867 van aparèixer diamants en els rius es va activar l’interès dels anglesos per aquell remot territori. Durant un temps, van coexistir amb els afrikaners, per l’interès comú en utilitzar el treball dels negres. Però el refús dels afrikaners a acceptar les lleis angleses, inclòs l’ensenyament en anglès i una explotació més racional dels nadius, va conduir a la ruptura entre les dues comunitats blanques i va desembocar en la insurrecció dels grangers (anomenats bòers pels anglesos) el 1899. (...) al final Anglaterra va enviar la major força expedicionària de la seva història, gairebé mig milió de soldats, i va practicar tàctiques d’extermini, tancant en camps de concentració a dones i nens afrikaners, així com als seus treballadors negres. (...) Els afrikaners es van haver de rendir, però mai van oblidar i van iniciar una llarga marxa política dintre del sistema parlamentari britànic, coexistint a vegades, radicalitzant el seu nacionalisme en altres moments, utilitzant el seu nombre: sempre van ser el grup blanc més nombrós i només els blancs podien votar.
Així va ser com el 1948 el Partit Nacional Afrikáans va arribar al poder i va iniciar la política sistemàtica de l’apartheid, intentant crear un país completament blanc i confinant als negres en països inventats i controlats pels blancs en els quals no hi havia recursos (...). Va ser contra aquest règim d’injustícia, la més despietada màquina segregacionista de la història, que es van aixecar els negres,els mestissos, els indis i milers de blancs que no aguantaven la indignitat. (...) Els afrikaners oprimits pels britànics i opressors de negres van preservar la seva identitat contra tot i contra tots, però van deshonrar la seva història.
