Democràcies de conveniència


Egipte
L’obertura política d’Egipte a força de pressions internacionals va començar el 2004, però es va anar apagant dos anys després. (...)
La successió de Mubarak està vinculada a la continuació de l’estabilitat d’aquesta gran nació la majoria d’habitants de la qual ha viscut només sota el seu autoritari règim. La pauperització, la corrupció administrativa, el fracàs de les privatitzacions d’empreses estatals i la frustració d’aquest poble pacient i submís són paleses. Però el règim de Mubarak també ha eliminat amb mètodes violents les activitats del terrorisme dels extremistes islàmics. Hi ha molts egipcis que el recolzen, l’anomenen "fill de la terra" o "pare de la nació" pel seu paternalisme. (...)
Fa cinc anys les potències d’Occident van fomentar un moviment de democratització en països àrabs, amb Egipte en primer lloc. Ara els poders constituïts en el món, des d’EUA fins la influent Aràbia Saudí passant per Israel, els dirigents del qual van signar el seu primer acord de pau a Orient Mitjà amb el Govern d’El Caire, anhelen el manteniment de la seguretat i de la moderació a l’Egipte de l’època post Mubarak. (...) Tot el món vol, a qualsevol preu, que Egipte continuï sent el país aliat per antonomàsia.
Tomás Alcoverro, Bajo la sombra del 'rais', La Vanguardia 20-09-2010.