Les relacions entre els governs del Nord d’Àfrica i els seus veins a l’altra banda de la Mediterrània –especialment França- són complicades degut al seu passat colonial, tensions sobre la migració i estranyes disputes territorials.
Encara serien més complicades si no fos pels llargs esforços reeixits fets per les autoritats d'Algèria, Marroc i Tunissia per frenar l’amenaça dels militants islamistes.
Però aquest èxit s'ha aconseguit a costa d’enfortir encara més el poder autoritari al sud de la Mediterrània. Europa sembla haver acceptat que uns minsos drets humans al nord d’Àfrica és el preu necessari per a l’estabilitat en els seus veïns.
Paris a fet els ulls grossos a la manca de pluralisme, llibertat d’expressió i eleccions netes a Tuníssia el que ha permès al president (...) Ben Ali assegurar el cinquè mandat consecutiu. El senyor Ben Ali ha estat un ferm oponent dels moviments islamistes en el seu país, ja fossin moderats o extremistes.
A la veïna Algèria , l’Estat ha estat capaç d’aixefar el moviment radical islamista que va recórrer a les armes els 1990s després que l’exèrcit cancel·lés unes eleccions per prevenir una victòria islamista.
Les successives amnisties ofertes pel president Abdulaziz Bouteflika també van espletar les files dels militants. Unes 200.000 persones van morir per la violència política a Algèria durant els 1990s. (...)
"Per a França, el Nord d’Àfrica i el Sàhara són estratègicament importants" (...).
Heba Saleh, Poor human rights is price for stability, Financial Times 27-04-2010.
