Estat i Nació*


L’estat modern, des del segle XVII, ha tendit a identificar nació i estat i ha caigut en la temptació de desconèixer i inclús de perseguir aquelles realitats històriques plurals que subsisteixen sota l’organització política dels estats. Però la realitat és tossuda i des de fa més d’un segle les comunitats culturals tendeixen a afirmar-se. D’aquesta manera s’inicia un procés de clara distinció entre nació i estat.
La doctrina social de l’Església Catòlica de fa molts anys ha ensenyat que la ‘nació’ està íntimament lligada a la història, l cultura, la llengua, la consciència de pertinença a un col·lectiu diferenciat. ‘Estat’ està relacionat amb el dret i la política. Joan Pau II a la Unesco (1980) va dir que “la nació (...) és aquella comunitat que posseeix una història que supera la història de l’individu i la família ... Hi ha una ‘sobirania fonamental’ de la societat que es manifesta en la cultura de la nació ... El que dic aquí no és fruit de cap ‘nacionalisme’, sinó que es tracte sempre d’un element estable de l’experiència humana...¿No hi ha en el mapa d¡Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa ‘sobirania històrica’, nascuda de la seva cultura i que, no obstant, estan privades de la seva sobirania total?”
Més endavant va establir la relació entre nació i llengua: “La llengua constitueix un lloc de sedimentació o de conservació, com si estigués en un dipòsit secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació ... En cert sentit és la manifestació del seu esperit, du el segell del se geni, dels seus sentiments, de les seves lluites, de les seves aspiracions”.
Davant de l’Assemblea General de l’ONU (1995) va afegir un element més polític: “La Declaració Universal dels Drets de l’Home (1948) ha tractat de manera eloqüent els drets de les persones, però no hi ha encara un acord internacional semblant que tracti dels drets de els nacions en el seu conjunt. La naturalesa humana és històrica i per això lligada a la família, a altres grups o comunitats, fins arribar al grup cultural que se sol designar, nogensmenys, amb la paraula ‘nació’ ... Aquest fonament antropològic sosté els ‘drets de les nacions’, els quals no són altra cosa que els ‘drets humans’ considerats al nivell específic de la vida comunitària”. Entre els drets de les nacions hi ha el d’existir, el de tenir la pròpia llengua i cultura i “el de modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions”.
D’aquests principis el papa Joan Pau II va deduir que “el dret fonamental a l’existència no suposa necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com per exemple en els Estats federats, en les Confederacions o en Estats amb amplies autonomies”.
Antoni Matabosch, Una nación, según el Papa, La Vanguardia 6-12-2009.