És una obvietat de necessari record que la mil·lenària institució [l’Església catòlica] te un nodrit i poc brillant palmarès d’oposicions radicals, amb freqüència cruentes, al reconeixement de, pràcticament, tots els drets que formen l’actual patrimoni constitucional. I és ben sabut que l’Estat liberal, com incipient marc del ciutadà i espai de ciutadania, va ser format amb feines i fatigues guanyant parcel·les d’autonomia davant de diversos tipus d’intervencions invasives en l’esfera del subjecte. Una d’elles, de singular pes, l’eclesiàstica, regularment a l’empara del “poder temporal”. D’aquí que la primera pedra de l’ordre jurídic-polític de l’Estat de dret fos la separació d’aquest de la moral(...)
L’Esglèsia [catòlica] pot veure pecat en (...) tantes coses com ella decideixi. Però no imposar aquesta òptica, ni obstaculitzar el compliment per l’Estat del seu deure constitucional de difondre (...) la cultura dels valors que permeti viure en pau amb la diferència.
Perfecto Andrés Ibáñez, Ciudadanía: el verdadero ‘mal’, El País 26-07-2007.
