¿Pot el Tribunal Constitucional espanyol refusar un text aprovat per una majoria clara de ciutadans catalans? ¿Pot fer-ho en el supòsit que no s’ajusti a determinades interpretacions de la Constitució ? Aquesta és la principal pregunta que planeja sobre el dictamen que l’Alt Tribunal ha d’efectuar de l’Estattut català (...). I la resposta en l’àmbit internacional –i concretament la que ofereix un país com Canadà, el qual viu un conflicte intern amb les seves minories territorials- reflecteix la cerca de solucions que intenten salvaguardar totes les legitimitats i molt especialment la que es desprèn de la voluntat dels ciutadans en les urnes. L’exemple més clar és el dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió de Quebec, d’agost de 1998. (...)
El text de l’Alt Tribunal canadenc comença per acceptar la necessitat ‘”d’un examen més profund dels principis constitucionals” els quals “entrarien en joc si una majoria clara de quebequesos, responent a una pregunta tembé clara, votessin a favor de la secessió”. És a dir, a partir el principi de realitat, el tribunal admet que la lectura de la Constitució no es pot efectuar al marge del desitjos expressats en les urnes per un contingent significatiu de ciutadans. I, de passada, accepta que l’existència d’un país no es basa en l’obligació sinó en el consentiment: és a dir, desautoritza el nacionalisme obligatori, encara que a l’acceptar l divisibilitat del territori canadenc també obra la porta a la divisibilitat del territori quebequès.
El dictamen del Tribunal Suprem canadenc senyala, per descomptat, que la democràcia “significa quelcom més que la simple regla de la majoria” i que “existeix en el context més ampli d’altres valors constitucionals”. No obstant, el refús des del poder central a la decisió d’una província només es podria produir si aquesta decisió es plantegés de “forma unilateral” i sense negociacions “basades en els principis constitucionals” i desenvolupades “en el marc constitucional existent”.
A partir d’aquí, “un vot que suposi l’existència d’una majoria clara a Quebec en favor de la secessió, en resposta a una pregunta clara, conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta” de Canadà “tindria l’obligació d’acceptar”. Traslladat al marc espanyol, això significaria que un projecte com l’Estatut català, tramitat d’acord amb els procediments constitucionals i votat per una majoria clara (superior al 73%), hauria adquirit una legitimitat democràtica que no podria ser ignorada. Sobretot si, a més, hagués estat avalat pel Parlament local i les Corts de l’Estat.
El raonament de l’Alt Tribunal canadenc és nítid al respecte: “Els drets democràtics establerts en la Constitució no es poden dissociar de les obligacions constitucionals”, però “l’ordre constitucional no es podria mantenir indiferent davant l’expressió clara, per part d’una clara majoria de quebequesos, de la seva voluntat de no continuar formant part del Canadà”. És a dir, la resta d’institucions “no tindria cap raó vàlida per negar al Govern de Quebec el dret a perseguir la consecució de la secessió, si una majoria clara de la població de Quebec optés per això”.
El dictamen admet inclús que “en la mesura en que les qüestions abordades en el curs de les negociacions serien polítiques, els tribunals, conscients del paper que tenen en el sistema constitucional, no tindrien cap paper se supervisió que dur a terme”. És a dir, a la llum de la doctrina del Suprem canadenc, un Tribunal Constitucional hauria de renunciar a actuar com un tercera p quarta cambra. I encara que determinats conceptes podessin tenir un difícil encaix en la legalitat constitucional, “l’Estat existent podria acceptar-los davant d’una voluntat clarament manifestada”. Aquestes últimes són paraules de Stephan Dion, ministre i impulsor de la llei de la Claritat , inspirada en el dictamen de l’Alt Tirbunal de Canadà. (...) I va afegir que, en el cas de Canadà, el reconeixement de els diferències i la clarificació de les circumstàncies en les quals seria possible la separació d’un territori “ha tingut un efecte beneficiós per a la unitat nacional”.
Carles Castro, Libertad vigilada, La Vanguardia 27-12-2009.
En l’actualitat, els possibles canvis en les fronteres dels estats susciten resistències, sobretot entre aquells per al quals això els suposa perdre un món mental heretat. Però aquest segle probablement veurà canvis pacífics de fronteres d'acord amb del desig expressat per les poblacions afectades. Aquest és un tema en el qual els estats democràtics s’han comportat fins ara molt més com “estats” que com a “democràtics”. Però les coses estan canviant, i no hi ha cap argument definitiu, de caràcter moral o funcional, que estableixi la superioritat de les fronteres actuals. Més aviat hi ha arguments per establir secessions pacífiques quan s’estableixin regles clares sobre les majories exigides, els terminis temporals entre consultes i les possibles compensacions en cas de secessió. Aquest és el sentit de la famosa “opinió jurídica” del Tribunal Suprem canadenc de 1998, quan va ser preguntat per la legitimitat d’una possible secessió de Quebec. Dit sense llenguatge tècnic, el que en el fons manté aquest tribunal és que en una democràcia avançada, si una minoria nacional compte amb una majoria interna “clara” a favor de la secessió, aquesta resulta imparable. La Constitució no és vista allà com una presó normativa de la qual ningú en pot sortir, sinó com un acord polític i temporal basat en quatre principis: federalisme, democràcia, Estat de dret i respecte a les minories. Un acord sempre obert i revisable segons la voluntat dels diferents ‘demos’ de l’estat.
(...) si l’Estat i la cultura política dels partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP) no canvia, deixant de ser arrogant i l’estil autoritari i de vocació homogeneïtzadora, el més convenient en un nou context global és anar construint una legalitat estatal pròpia. Aquest és un procés més de fer-ho que de dir-ho, tan des de les institucions i partits com des de la societat civil. D’una forma pacífica i transversal, però contundent i sabent on es va.
La discussió constitucional sobre Quebec, la província francòfona, ha remès. El sobiranisme quebequès és com el riu Guadiana, però les aigües ara baixen més tranquil·les. La normalització de l'idioma francès és evident, la diversificació econòmica de la província ha temperat la crisi i el Govern de Quebec (...) ha assumit símbols d'un Estat sobirà. Diverses institucions inclouen el terme 'nacional' en els seus noms oficials. I no passa res.
Xavier Batalla, ¿Una superpotencia energética?, La Vanguardia 17-04-2010.
