Va ser una capitulació en tota regla. El president peruà, Alan Gacía, va haver de claudicar davant les comunitats amazòniques que va menysprear tantes vegades. (...) Els decrets abolits regulaven l’ús i l’explotació dels recursos hídrics i naturals de la selva, inclosos gas, petroli i fusta. Els indígenes els refusen per no garantir el respecte a la natura i no poder participar en la presa de decisions. Aquests decrets, elaborats com part del tractat de Lliure Comerç amb EE.UU., signifiquen una amenaça a la seva supervivència al permetre l’ingrés a les seves terres de multinacionals per extreure petroli i minerals.
(...) la medul·la del conflicte està en la visió que, des e la seva torre de marfil, tenen els que maneguen la cosa pública des de Lima. “No perceben que allà en el Perú profund es cuina la protesta per damunt del raciocini occidental, com a conseqüència de dècades de marginació i manca de presència de l’Estat. (...) [el president] García va creure que “amb una massacra exemplaritzant acabaria amb la resistència dels pobles amazònics, com es desprèn dels testimonis de diversos policies, els quals afirmen que se’ls va donar l’ordre de disparar a matar”.
Joaquim Ibarz, Alan García cede y promete reirar la ‘ley de la selva’, La Vanguardia 18-06-2009.
