(...) no cal res més que caminar pels carrers de la capital de la regió nordoccidental de Xinjiang per palpar l’existència de dues societats, de dues maneres d’entendre i viure la vida, sota un mateix sistema comú de govern.
L’ètnia musulmana dels uigurs s’ha quedat absolutament en minoria en front dels han a Urumqi. [12% en front de 75%]. No obstant, aquests diuen que s’esforcen en assumir els costums uigurs.
La realitat, malgrat això, és molt diferent. Els seus costums difereixen. Els uigurs romanen fidels a les seves arrels religioses i culturals, i no obliden que van gaudir d’un breu període d’independència als anys quaranta del darrer segle [de 1933 a 1949*]. (...) en la pràctica els està vedat l’accés a determinats treballs a la funció pública i a l’exèrcit.
Una situació que alimenta la seva rancúnia vers els han. Aquesta ètnia, àmpliament a la Xina, s’ha assentat a la capital de Xinjiang.
Una realitat en la qual ha influït la política d’ajuts de Pequín per a que els xinesos d’aquesta ètnia s’instal·lin en aquesta regió (...).
(...) els uigurs, es resisteixen a integrar-se en una societat xinesa harmoniosa preconitzada per les autoritats xineses des de Pequín.
Urumqi, Corresponsal, La difícil convivencia de dos sociedades bajo un mismo sistema, La Vanguardia 12-07-2009
* E. Bregolat, De Astaná a Urumqi, La Vanguardia 22-08-2009.
