Torna
el Maig del 68?. Les condicions són molt diferents, fa mig segle no hi havia
gairebé atur i es tenia la sensació de prosperitat [23 anys d'acabada la 2a
Guerra Mundial]."França s'avorreix", va escriure Le Monde en un
editorial tan miop que va passar a la història.
Hi
havia necessitat d'una revolta política. A les seves ments tenien la comuna de
París (la breu insurrecció del 1871), la resistència antifeixista, l'oposició a
les guerres d'Algèria (1954-1962) i el Vietnam (1964-1975). És impossible saber
si els fets tornaran a desencadenar-se o quan ho farien. No serà com el Maig
del 68 però pot acabar en alguna cosa, potser.
La
política s'ha convertit en màrqueting. Totes les reformes van cap a la reducció
dels drets, amb l'excusa de l'atur, de la seguretat. Hi ha més motius encara
per a una revolta, encara que l'estat d'ànim no és el mateix. Ara hi ha atur i
abans no. Ara els joves tenen por. S'ha instal·lat l'invidualisme, la societat
de consum. Tot això fa que la gent no reflexioni. Però pot canviar. De vegades
canvia molt ràpid.
El
debat sobre el Maig del 68 és al carrer a França. El país encara sent
necessitat de desxifrar el que va passar, els perquès, les ombres de la
història. Aquesta revolta -primer estudiantil i després obrera- va quedar, en
certa manera, inacabada. Els ocupants de la Sorbona i de l'Odéon no van prendre
el poder -ni pretenien fer-ho-, però els efectes socials van perdurar. Va ser
una insurrecció cultural que no es pot considerar aïllada sinó complementària
del que va passar als Estats Units, a Alemanya, a Txecoslovàquia, fins i tot a
Mèxic. El 1968 va ser l'any de la primavera de Praga, dels assassinats de
Martin Luther King i Robert Kennedy, de la matança de la plaça de les Tres
Cultures.
L'obsessió
del prefecte de París va ser sufocar la rebel·lió sense recollir cadàvers pels
carrers. Gairebé ho va aconseguir. Era molt viu el record de manifestacions a
París com la del 17 d'octubre del 1961, d'independentistes algerians, que es
van saldar amb desenes de morts.
A
De Gaulle li costava d'entendre què estava passant a França, per què hi havia
una insurrecció en un país estable, amb una economia en fort creixement i
signes evidents de benestar per a les classes mitjanes. Només al final va
reconèixer que hi havia "una necessitat de mutació en la nostra
societat".
L'Estat
francès estava molt ben informat. L'exèricit va assegurar certes funcions
bàsiques. El Parlament va continuar funcionant. Pompidu (1968) va visitar
l'Iran del xa durant deu dies.
Es
podria dir que el Maig del 68 va mostrar fins a quin punt la V República era
forta. No hi va haver revolució el 1968. Qui va entendre millor el fenomen va
ser la dreta, en concret Valéry Giscard d'Estaing (president entre 1974 i
1981), que va fer aprovar la reducció de la majoria d'edat -de 21 a 18 anys-,
la despenalització de l'avortament i el divorci per mutu consentiment, totes
tres mesures molt de l'esperit del 68.
El
1968 l'Estat es va preguntar qui era. També s'ho van preguntar els estudiants i
els obrers. No va ser un moment tan lúdic com es diu. Va ser un moment de reflexió molt forta, de posar en qüestió el
que és un Estat modern.
Eusebio Val, La revolta que França encara
desxifra, La Vanguardia 6-05-2018.
