A
l'Aràbia Saudita una generació jove exigeix que el regne arxiconservador es
modernitzi, però no ho fa liderada per revolucionaris als carrers sinó pel
príncep de la Corona i segons sembla hereu del país, de 32 anys.
La
riquesa de l'Aràbia Saudita l'ha convertit en un soci estratègic indispensable
per a Occident, sobretot per als Estats Units. Però, com que està atrapada
entre l'Edat Mitjana islàmica i la modernitat occidental, sempre ha estat
subjecta a contradiccions extremes.
L'Aràbia
Saudita és la llar d'una societat antioccidental que la família de la casa
d'Al-Saud governa com una monarquia absoluta des de la fundació del país, el
1932. La majoria d'observadors externs qualifiquen de medieval els seus codis
morals i legals. El país s'adhereix a la versió reaccionària extrema de l'islam
coneguda com a wahhabisme, una doctrina salafista que influencia molts dels
grups islamistes més radicals d'avui.
A
causa de la caiguda dels preus del petroli, i de la necessitat d'oferir
educació i feina a una població jove en ràpid creixement, el rei Salman i el
príncep hereu semblen haver conclòs que el país necessita modernitzar-se. Estan
prenent mesures per dur a terme una obertura del país, no només econòmica sinó
també social i cultural.
Aquest
mes, desenes de prínceps d'alt nivell, ministres i exministres i empresaris
adinerats i influents ja han sigut arrestats i els seus comptes congelats.
L'últim
governant autocràtic del Pròxim Orient que va intentar saltar-se el clergat
islàmic del seu país i tirar endavant una revolució de dalt a baix va ser el xa
de Pèrsia. Ell i la seva Revolució Blanca van acabar arrasats per la Revolució
Islàmica de l'Iran de 1979.
Si
fracassa la revolució de Salman, els salafistes radicals que assumiran el poder
a Riad faran que els mul·làs iranians semblin uns liberals. Si aconsegueixen
modernitzar el principal bastió de l'islam reaccionari, posarà les bases perquè
altres països del món islàmic facin el mateix.
Els
modernitzadors que envolten el príncep
hereu, saben que l'èxit de la revolució exigeix substituir el wahhabisme per un
nacionalisme saudita, i, per aconseguir-ho, cal un enemic convincent com l'Iran
xiïta, amb el qual el regne competeix per l'hegemonia regional.
A
llarg termini, la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran condicionarà el Pròxim Orient tant com el conflicte
Palestina i Israel.
Joschka Fischer, La revolució des de dalt
de l'Aràbia Saudita, La Vanguardia 22/11/2017.
