(...) l’històric Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) no només és una força política, sinó que està dormit. Reunits a Dresden en un congrés, els seus 480 delegats (...) s’han limitat a elegir una nova direcció sense un nou discurs. (...)
En una època en la qual els alemanys han girat una mica vers l’esquerra, en part com a conseqüència de la injecció de cultura socialitzant que l’antiga Alemanya de l’Est va aportar amb la seva reunificació de 1990, el SPD va girar a la dreta i va realitzar, amb Gehard Schröder, el desmuntatge neoliberal que la dreta no gosava. Schröder va aconseguir capejar el 2005 sense que la seva política de retalls li passés factura, però el compte el va pagar el seu successor, Frank Walter Steinmeier, un home de grans qualitats però menor carisma i ganxo polític (...). Mai a Alemanya s’havia vist caure així a un partit (...).
Die Linke, el partit de l’esquerra dels ex comunistes de l’Est i els desencantats de l’Oest, és el factor afegit que complica la caiguda. (...) és una força de clara vocació reformista i institucional que no provoca estridència allà on governa. Die Linke és un partit d’esquerra corrent, com els que hi ha o hia ha hagut en altres països europeus, al qual la major sensibilitat vers l’equilibri i la justícia social dels alemanys ha donat ales, en el context del festival neoliberal dels darrers vint anys.
En contrast, el SPD pateix una crisi d’identitat, no sembla tenir la clau de la seva resolució (...). Alemanya està canviant i el SPD sembla que no s'assabenta. (...).
Rafael Poch, El congreso del SPD renuncia al cambio, La Vanguardia 15-11-2009.
Socialistes neo-capitalites
(...) la melodia dels temps, el pes del moment històric, conduïa a força contradiccions, fossin uns governants de la UCD que, a parer de la patronal, estaven acomplexats i abraçava polítiques d’esquerres o fos un socialista com Solchaga proclamant més endavant que Espanya era el millor país per fer-se ric.
Justo Barranco, Espanya, del ‘sis-cents’ a l’AVE, La Vanguardia 6-11-2011.
