El 1980 Els Verds eren la coalició apatxe d'un moviment de protesta, un partit 'antipartit' compost per ecologistes i pacifistes, feministes, cristians, gent de l'àrea K (comunistes, sector totxo), contraculturals i tot el que havia sorgit del 68 alemany i va contribuir a democratitzar un Estat de tradició gendarme i passat preocupant. Trenta anys després, el partit és un mans instrument de l'establishment, que durant el seu pas pel govern federal (1998-2005) es va situar a la dreta del SPD de Gerhard Schröder, va abraçar fórmules neoliberals i l'atlantisme.
(...) Els Verds de Fischer van ser decisius per regressar a la (inconstitucional) intervenció militar alemanya en el món; primer contra Sèrbia, (...) i després contra Afgansitan (...).
Pel camí, molts va substituir el jersei gruixut de llana pel vestit i la corbata.
Fischer avui és assessor de BMW, Siemens i consorcis energètics, l'advocat i ex secretari d'Estat Rezzo Schlauch és conseller de EnBW, una de les grans empreses de centrals nuclears (...). Seria absurd reduir l'actual partit verd a aquesta sèrie, però en el seu estat actual la formació s’assembla més a una versió moderna del FDP, el partit lliberal, que al que va ser en els seus orígens.
Res il·lustra millor l'absència de principis ideològics que el seu debat sobre amb qui aliar-se, amb la dreta o l'esquerra. (...) Van ser ells qui van introduir la quota femenina, avui generalitzada, l'irreversible refús a l'energia nuclear (...) i altres coses. Però en la seva història potser el més significatiu potser no sigui el que han aportat, sinó el que han confirmat amb la seva transformació. Els anys 80 el sociòleg Oskas Negt deia que en la història de la socialdemocràcia alemanya no és el partit el que conquereix l'Estat, sinò l'Estat el que conquereix el partit. Ningú com Els Verds confirma avui aquesta tradició nacional (...).
Rafael Poch, Los Verdes entierran su rebeldía, La Vanguardia 223-1-2010.
