L’habilitat de [Angela] Merkel per situar-se en el centre polític obeeix a la seva capacitat per adoptar i aplicar polítiques que podrien ser d’esquerres. I això és quelcom que no només li succeeix a la canceller alemanya. Nicholas Sarkozy va arribar al poder a França com el millor amic del capitalisme nord-americà; va passar després a voler reformar-lo i ha acabat com un addicte al deute públic, a les antípodes del manual anglosaxó. I al Regne Unit David Cameron durà al poder als conservadors britànics després d’anys de laborisme tebi. (...)
En general –i excepte en el cas espanyol, on la dreta mai va participar del consens social i democràtic llaurat després de la Segona Guerra Mundial-,
Ramon Aymerich, Robarle la cartera, La Vanguardia 17-10-2009.
Mort d’èxit
Perquè l’esquerra perd en tota Europa menys en els països amb endarreriment sociològic i polític per dictadures reiterades o persistents és una pregunta que els intel·lectuals es resisteixen a plantejar precisament perquè l’esquerra els ha convençut que un intel·lectuals ha de ser d’esquerres.
Això va ser així fins la Segona Guerra
Després de la II Guerrala UE.
De manera que les ideologies d’esquerra del segle XIX, comunisme, socialisme, anarquisme, han aconseguit les reivindicacions que la seva lluita durant aquell segle ha imposat en el següent: setmana de 40 hores, condicions de treball més humanes, seguretat social, dret de vaga, subsidi d’atur, jubilacions, sanitat i educació gratuïtes.
Quan una organització o moviment aconsegueix les seves reivindicacions, es dissol o se n’inventen d’altres. La qüestió és que reivindicar els drets dels marginats no és tan de vida o mort com baixar la setmana laboral de 60 a 40 hores i pot ser que aquestes noves reivindicacions no aixequin tantes adhesions com les més apremiants injustícies del capitalisme salvatge del segle XIX.
Bell sosté que en ‘La fi de la ideologia’ no va dir que s’acabava el pensament ideològic, sinó que l’exhauriment de les velles ideologies conduiria inevitablement a defensar noves ideologies: “Al final dels anys 50 ens trobàvem amb una desconcertat censura. A Occident, entre els intel·lectuals, les velles passions s’han gastat. La nova generació es troba cercant nous propòsits dintre d’un marc polític que ha refusat les visions apocalíptiques (...). La ironia per aquests que cerquen noves causes és que els obrers, les reivindicacions dels quals van ser abans l’energia que va moure el canvi social, ara estan més satisfets amb la societat que els intel·lectuals.
De manera que els intel·lectuals van per una banda i els treballadors per una altra. Uns volien millores concretes en el seu nivell de vida, els altres volien canviar el món i trobar un sistema d’organització social i econòmica que substitueixi al capitalisme. Però no l’hem sabut trobar i així com la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, el capitalisme, per ara, s’ha demostrat el menys dolent dels sistemes econòmics.
Els ‘intellos’ típics parlen de la vella i la nova classe treballadora i debaten com teòlegs el per què el seu objectiu no és il·luminar els canvis socials que estan succeint, sinó salvar el concepte marxista del canvi socials i la idea leninista del agents del canvi. Estan perduts. Si la classe treballadora està canviant de naturalesa en la societat postindustrial, ¿com mantenir la visió marxista del canvi social? (...) El partit comunista es va quedar sense ideologia, el socialista ha aconseguit aplicar les seves peticions. Falta discurs.
No té perquè ser dolent. Altres ideologies sorgiran en el seu lloc; l’ecologia ja ho ha fet, i altres, com l’economia budista de Schumacher, poden aparèixer. El dolent és que partits sense ideologia i ideologies sense discurs es quedin com mòmies i intentin guanyar eleccions un cop morts, com el Cid.
Luis Racionero, El crepúsculo de la izquierda, La Vanguardia 2-01-2011.
