Les esquerres necessiten il·lusionar als votants amb promeses de canvis profunds. Però la crisi econòmica (que exemplifica i, alhora, aprofundeix les característiques de la globalització) ha deixat als vells estats en calçotets, impotents davant els corrents econòmics de fons. (...). Amb freqüència, els dubtes entre atendre a les necessitats de protecció social o, al contrari, atendre a les necessitats del sistema acaben provocant una indefinició (...). La crisi i la globalització estan exhaurint, per una banda, la capacitat de l’Estat per donar resposta a la set de protecció social que l’esquerra porta dècades fomentant en els seus discursos; i, per l’altra, està donant oportunitats a molts territoris del món en els quals es treballa a preu fet i sense tantes pors.
La crisi de l’esquerra està, per tant, relacionada amb la infantilització d’amples capes de votants que aspiren a veure resolts els seus problemes sense demora, però que, 
acostumats a relacionar-se amb la política com els nens amb la família, han perdut tota capacitat d’autogestió i responsabilització. Impotent per satisfer la set de protecció, incapaç de governar els corrents mundials, l’esquerra observa, estupefacte, que molts dels seus votants tradicionals es relacionen amb ella com alguns filla de pares separats: "Me’n vaig amb el papà, si no em dones el que demano".
acostumats a relacionar-se amb la política com els nens amb la família, han perdut tota capacitat d’autogestió i responsabilització. Impotent per satisfer la set de protecció, incapaç de governar els corrents mundials, l’esquerra observa, estupefacte, que molts dels seus votants tradicionals es relacionen amb ella com alguns filla de pares separats: "Me’n vaig amb el papà, si no em dones el que demano".Antoni Puigverd, Mamá no me mima, La Vanguardia 5-11-2010.
