En aquests moments, l’esquerra no ofereix cap alternativa a la globalització de mercat. Un corrent tracte de frenar el seu avanç en l’interès de la seva base tradicional, principalment la força de treball organitzada industrial. Una altra esquera accepta la globalització i el seu ritme però tracta d’humanitzar-la mitjançant polítiques de protecció social.
(...) Zapatero hauria de canviar un model econòmic basat en un petit grup de multinacionals neomercantilistes –aquesta aliança de consellers delegats, ministres i el rei- mentre ofereix incentius perifèrics a l’economia del coneixement. S’ha de desmantellar tot això. Ja que si tens a Telefònica i Santander en el centre és impossible crear aquestes noves estructures d’innovació en la perifèria.
(...) A Brasil els polítics no parlen de polítiques econòmiques que no siguin de la pseudoortodòxia perquè estan morts de por. Temen espantar als mercats internacionals.
Cal democratitzar l’economia de mercat emprant polítiques industrials per fomentar pimes enlloc de grans empreses.(...) Centenars de milers d’empreses no tenen accés a crèdit ni a tecnologia. Hem de cercar estratègies de competència cooperativa entre petites empreses ajudada per estratègies de coordinació centralitzada. Cal transformar l’educació pública: rescatar escoles que fallen i posar èmfasi en la capacitat analítica de resolució de problemes, que és el que fa falta en l’economia de coneixement.
(...) hem de transformar les nostres democràcies i refusar el model de les somnolents democràcies d’EUA i Europa. S’ha d’enriquir la democràcia representativa amb democràcia participativa i directa.(...) Necessitem finançament públic de campanyes electorals. Aprofitar les possibilitats experimentals del federalisme i deixar que determinades localitats o sectors s’excloguin del sistema polític general, si volen.
A.R., entrevista a Roberto Mangabeira Unger, “La meta es una especie de Suecia tropical”, La Vanguardia 9-08-2009.
Els anys seixanta: un abans i un després
Fins als anys seixanta, hi ha via la voluntat de fer canvis importants en la societat. Però a partir d’aquell moment, l’esquerra, que era la força transformadora, ha viscut bàsicament d’improvisacions. La dreta, en canvi, sempre ha sabut perfectament què vol: quan li ha convingut, ha defensat el mercat. I quan ha tingut problemes, ha recorregut a l’Estat. (...)
L’esquerra va tenir un problema que ha estat decisiu: als setanta, quan es va produir la crisi, les receptes que tradicionalment havia aplicat, purament keynesianes, no van funcionar. I, per contra, les reformes de Thatcher i Reagan van tenir molt d’èxit! El pensament econòmic d’esquerres va quedar desorientat i descol·locat: l’esquerra va renunciar a presentar una oposició a la revolució conservadora i es va limitar a fer, com deia Pla, capitalisme sentimental. (...)
[Fa dos anys, amb el sistema financer enfonsat, l’esquerra tenia l’oportunitat de domesticar el capitalisme. No ho va aconseguir. Què ha passat?] Més que domesticar, jo parlaria de reformar, d’humanitzar o de completar el capitalisme. El que calia era fer funcionar el capitalisme!
[No funciona?] La crisi ho demostra. Quan Keynes va proposar solucions, no va ser per canviar el capitalisme, sinó per fer-lo funcionar! I l’esquerra, ara i als anys seixanta, ha renunciat a fer-lo funcionar! (...)
Mar Jiménez, entrevista a Josep Maria Bricall, "Financerament depenem totalment d’Espanya", Avui 11-07-2010.
