Candidatures
(...) un efecte perniciós del sistema de candidatures electorals tancades i bloquejades és que estableix una relació jeràrquica entre el partit i els parlamentaris electes. La més gran gesta dels diputats és obeir al líder amb raó o sense, enlloc de defensar els interessos de la gent que els ha votat. Així es fomenta la mediocritat, es premia la mesquinesa i es generalitza la incompetència (...).
Una cosa són les llistes obertes i una altra les circumscripcions uninominals, pròpies dels sistema britànic (...). L’autonomia dels diputats respecta al partit és més gran, però l’estabilitat dels governs força més fràgil. A Tony Blair l’amargaren la vida els seus propis diputats contraris a la guerra d’Iraq. (...) la Constitució i l’Estatut imposen un sistema electoral proporcional, que permet a Zapatero ser president al votar-lo tres de cada deus espanyols.
Les llistes tancades són un problema, però el ‘problema’ ara és la gran invasió: l’oligopoli que han creat els partits estenent els seus tentacles fins a cada racó. Del Tribunal Constitucional se’n pot dir tot menys que és un àrbitre imparcial. Està integrat per juristes políticament decantats, que han fet mèrits per guanyar-se la confiança d’un partit que els situï. El mateix passa amb el Tribunal de Comptes, el Consell General del Poder Judicial i el de TV3, el Defensor del Poble i el Síndic de Greuges ... (...) La casta dirigent dels partits polítics s’ha convertit en una oligarquia que ha privatitzat la política i ha neutralitzat tots els contrapoders. El sistema està desequilibrat i no es veu cap solució.
Jordi Barbeta, La gran invasión, La Vanguardia 15-11-2009.
Tot és segons quin costat del poder estàs
El partit polític potser sigui una bona estructura per organitzar l’ocupació del poder, però, sense cap mena de dubte, resulta ser un aparell absolutament negat per al desenvolupament d’un pensament polític crític i lúcid. De manera que resulta difícil imaginar quelcom més absurd que la figura de ‘l’intel·lectual orgànic’, ja que mai la intel·ligència ha estat ‘orgànica’, i els aparells polítics sempre han combinat malament amb la llibertat de pensament. No descobreixo res de nou, d’acord. (...)
No sé si és norma general, però fa la impressió que els partits polítics són una mica més permeables al pensament crític quan són a l’oposició i que, en canvi, tanquen ràpidament les portes a l’ocupar llocs de govern. Potser sigui així perquè mentre necessiten millors resultats electorals, cerquen complicitats en sectors socials i ideològics més amplis per aconseguir una major capilaritat amb el que aquells puguin representar. Però quan arriben al poder, i amb molt poques excepcions, els partits queden tancats en sí mateixos i viuen molt malament les crítiques d’aquells en els quals abans havien cercat proximitat. Aquesta és una de els raons que poden explicar el declivi de cert governs que, tot i tenir a les seves mans totes les possibilitats per mantenir un contacte directe amb l ciutadania, acaben llegint equivocadament el que succeeix davant dels seus nassos.
Salvador Cardús i Ros, Pensar la política, La Vanguardia 5-01-2011.
Minoritaris relegats
El Suprem va dictar ahir una sentència que empara als partits minoritaris davant els debats electorals (...). La denúncia es va presentar degut a que aquests partits van ser relegats a horari de matinada en la campanya de 2008. El Suprem (...) exigeix tracte igualitari per a tots.
J.Mª Brunet, El Supremo ampara a las minorías en los debates electorales, La Vanguardia 29-12-2009.
