(...) el nostre sistema polític no és una “democràcia de partits” sinó una “partitocràcia”. Vegem ambdós conceptes, ben diferenciats.
La “democràcia de partits”, un terme ja acreditat en la teoria de l’Estat, suposa un canvi notable respecte de la democràcia parlamentària clàssica, en la qual el diputat era l’eix fonamental de tot el procés de participació política. Per contra, en la democràcia de partits són aquests qui protagonitzen els dos moments fonamentals d’aquest procés: les eleccions i l’activitat parlamentària.
En el moment electoral, ara els ciutadans no escullen candidats individuals, com es feia abans, sinó llistes electorals confeccionades pels partits. Amb la qual cosa la relació representativa no s’estableix entre elector i parlamentari sinó entre elector i partit. Respecte a l’activitat parlamentària, en la democràcia de partits les cambres han deixat de ser òrgans per al debat entre diputats: ara les decisions que allí s’adopten formalment han estat acordades amb anterioritat en el si dels respectius partits els seus portantveus parlamentaris es limiten merament a declarar-les en públic. Així, en la democràcia de partits, el Parlament ha estat desposseït de la seva funció primigènia més característica (...): ser un centre de debat en el qual, mitjançant arguments racionals, es decideix el més convenient per a l’interès general.
(...) a l’actualitat la democràcia de partits s’ha imposat a tot Europa i en bona part del món. (...) I la democràcia de partits espanyola ha degenerat, per culpa dels partits, en una partitocràcia, que és una cosa diferent.
En una partitocràcia els partits no es limiten a ocupar el lloc que els correspon segons el sistema constitucional, sinó que desborden el seu propi espai i ocupen tot l’Estat i una bona part de la societat. Un principi clau de la democràcia és el de la divisió de poders, segons el qual els òrgans estatals no només estan separats sinó que s’elegeixen i controlen mútuament mitjançant un sistema de pesos i contrapesos per a que cap d’ells envaeixi l’àmbit de l’altres i cadascun sigui responsable dels actes en que és competent. Doncs bé, en una partitocràcia el poder transversal dels partits anul·la aquesta divisió de poders i instaura un sistema descontrolat que tendeix a configurar-se com un domini absolut de tot poder, creant això el caldo de conreu de tot tipus d’abusos i corrupcions.
(...) els partits han “colonitzat” l’Estat, s’han repartit el botí que hi ha trobat allí i consideren que tots els poders són patrimonis propi. (...) la colonització es fa efectiva mitjançant l’ocupació (per part dels partits) dels instruments més operatius d’acció social: l’administració pública en primer lloc i després els mitjans de comunicació social, l’educació i la cultura, el sector públic econòmic i, per descomptat, els seus organismes de control.
En definitiva, primer cal assegurar-se que l’administració pública està dirigida pels càrrecs de confiança (dels partits) i no pels funcionaris (independents). (...) Al final, com a blindatge definitiu, intenten nominar indirectament, i indegudament, a jutges, fiscals, interventors, defensors del poble, tribunals de comptes, secretaris d’ajuntaments o d’institut. Tot.
La voracitat dels partits per obtenir cada cop més quotes de poder és insaciable. (...) El pacte tàcit entre partits fa que (...) cap d’ells denunciï a l’altre.
Francesc de Carreras, La partitocracia sin contrapesos, La Vanguardia 4-11-2009.
