(...) la democràcia interna és molt feble i els partits s’han convertit en màquines d’ocultació de les males notícies, a major glòria del “jefe”. Al mateix temps, els sistemes d’escalafó són molt rígids, amb efectes perversos com que molts militants arribin al cim de la carrera política sense altra experiència professional que la vida de partit.
En les elits polítiques hi ha una obsessió per a la governabilitat, la qual s’expressa en el gust pel bipartidisme: un club privat de dos socis, els únics que poden assolir el Govern d’Espanya, en el qual és gairebé impossible aconseguir el dret d’admissió. Els dos gaudeixen de tants privilegis –econòmics, mediàtics, tècnics- que només una debacle caïnita podria apartar-los d’aquesta privilegiada posició. La mateixa obsessió per la governabilitat està a l’origen de les llistes tancades, la qual és una volta de rosca més en el control de la servitud.
Naturalment, en el finançament hi trobem una font de corrupció insaciable. Sempre es parla de la necessitat d’una reforma a fons, però ningú l’emprèn. (...)
Si a sobre s’estén la perillosa doctrina, desenvolupada per la dreta, que el vot blanqueja la corrupció, la sensació d’impunitat és insuperable.
(...) Però per al càrtel polític resulta més còmode governar una societat que creix en la indiferència que afavorir la crítica, la participació i la dignitat de la política.
Josep Ramoneda, ¿Qué hacer con los partidos?, El País 18-10-2009.
Poder sí, pensament crític i lúcid no
El partit polític potser sigui una bona estructura per organitzar l’ocupació del poder, però, sense cap mena de dubte, resulta ser un aparell absolutament negat per al desenvolupament d’un pensament polític crític i lúcid. De manera que resulta difícil imaginar quelcom més absurd que la figura de ‘l’intel·lectual orgànic’, ja que mai la intel·ligència ha estat ‘orgànica’, i els aparells polítics sempre han combinat malament amb la llibertat de pensament. No descobreixo res de nou, d’acord. (...)
No sé si és norma general, però fa la impressió que els partits polítics són una mica més permeables al pensament crític quan són a l’oposició i que, en canvi, tanquen ràpidament les portes a l’ocupar llocs de govern. Potser sigui així perquè mentre necessiten millors resultats electorals, cerquen complicitats en sectors socials i ideològics més amplis per aconseguir una major capilaritat amb el que aquells puguin representar. Però quan arriben al poder, i amb molt poques excepcions, els partits queden tancats en sí mateixos i viuen molt malament les crítiques d’aquells en els quals abans havien cercat proximitat. Aquesta és una de els raons que poden explicar el declivi de cert governs que, tot i tenir a les seves mans totes les possibilitats per mantenir un contacte directe amb l ciutadania, acaben llegint equivocadament el que succeeix davant dels seus nassos.
Salvador Cardús i Ros, Pensar la política, La Vanguardia 5-01-2011.
