(...) els fets han alterat el panorama dels països i hi ha una profunda arrel en comú: el refús popular a la partitocràcia i a l’arrogància de la classe política.
(...) La imatge [del president de Xile Sebastián Piñeira] empresarial, pragmàtica i poc ideològica le proporciona un aura de renovació enfront a la política tradicional. El seu programa és vague i flexible. (...) Va guanyar per un vot de càstig al continuisme d'una Concertació que després de dues dècades havia quedat a mans dels aparells dels partits i les seves xarxes clientelars. No va ser un refús al Govern (...). Frei (...) era un líder feble lligat al carro dels partits. El president Lagos (...) va refusar presentar-se per segona vegada (hauria guanyat) ja que els cacics dels partits es van negar a garantir-li autonomia. (...) hi havia dues Concertacions. Una, la dels successius presidents que, amb accentuada independència política, han fet de Xile un país modern i democràtic. (...) "L'altra Concertació és aquella més arrelada en els interessos partidistes que va acceptar la Concertació com un mal menor, (...) va trencar les disciplines mínimes, es va refugiar en particularismes, (...) pràctiques polítiques que van contaminar l'acció del govern si no amb pràctiques corruptes (...) que la societat xilena accepta cada cop menys a mesura que avança el seu nivell de benestar, escolarització i exigència de be públic... Les cúpules partidàries han fet oïdes sordes a obrir la vida partidària als ciutadans, a renovar les seves pràctiques i a promoure els necessaris canvis generacionals".
(...) La democràcia no és de dretes o esquerres, sinó que es defineix per la supeditació dels representants dels ciutadans. I quan els aparells s’erigeixen en amos i senyors de destins, sorgeixen moviments de base (naturalment atiats pels interessos creats) els quals modifiquen les relacions de poder.
(...) quan s'obren les portes a la participació la gent s'ho pren seriosament.
