80 anys després del
cop d'estat del general Franco
Mots expressats dolorosament. Amb tristesa. Condicionen,
això sí, un hipotètic oblit al reconeixement de la veritat: el que va ser una massacre,
un extermini, i cal que se sàpiga.
·
Enric Pubill
La por va paralitzar molta gent. La por feia que els
pares amaguessin als fills tot el que havien patit”.
“Cal explicar què va passar i per què va passar. L’oblit
només interessa als responsables dels crims”. Reconciliació? “Val més que
primer parlem de reparació, d’una pedagogia democràtica de recuperació de la
memòria. Això ha de començar a l’escola”,
·
Roser Rosés
A Barcelona em sobta el silenci sobre tot el que ha
passat. Estic condemnada a no parlar-ne amb ningú. No diguis que has estat més
de set anys a Rússia, m’avisen. Pateixes molt i agafes molts complexos. La por
és constant. Físicament em ve un tremolor que ja no me’l trauré de sobre. No
podia anar sola enlloc perquè em desmuntava. Veia policies pertot arreu”.
Fa només dotze anys –en tenia 78– que la Roser va
gosar trencar el silenci i començar a parlar del passat. Va ser a Barcelona, en
una trobada a Gràcia on hi havia gent de l’escoltisme. Davant del grup, va
explicar la seva vida. Però la valentia que suposa fer una catarsi no sempre és
entesa. I hi ha qui pregunta: “I com és que te’n vas voler anar a Rússia? I no
vas fer res per evitar tot allò? I com és que ho expliques ara?” Les claus d’un
interrogatori com aquest les dóna la psicoterapeuta Anna Miñarro, coautora del
llibre
Trauma i transmissió(Xoroi Ed.) i impulsora de grups
de paraula i reflexió: “La situació traumàtica afecta tota la comunitat, no
només els represaliats, i les paraules d’incomprensió cap a la Roser en són una
prova: és el fet de no saber, sí. I també el de no voler saber”.
·
Roser Font
Segons l’estudi de Carlos Jiménez Villarejo, 192.684
persones van morir a la presó en la immediata postguerra. Els últims
afusellaments porten data del 30 de juny del 1944, curiosament just quan les
forces aliades havien consolidat l’ofensiva després del desembarcament de
Normandia.
Que com queda tot mirant enrere? Mantinc l’esperit de
superació personal. No sento odi ni ganes de venjança. El que vull és justícia.
Que es reconegui que hi va haver una massacre”.
psicoterapeuta Anna Miñarro es demana: “Molta de la
gent que transmet el trauma a partir de la Guerra Civil, ¿eren persones alterades
abans? No. La immensa majoria eren mentalment sanes i expressen alteracions a
partir de la violència. I precisament perquè eren persones sanes han pogut «fer
coses» amb el que els havia passat, ressignificar tot el patiment”, diu l’Anna,
sense perdre de vista que al llarg de gairebé vuit dècades la por i el silenci
han impedit fer el dol a tota una societat. La por paralitza i el silenci deixa
ferides obertes. “I apareixen l’angoixa, els estats depressius i altres
patologies, i els fills es veuen obligats a fer un treball psíquic per tal de comprendre
el que ha passat. I allò que no pot ser anomenat pot prendre forma de fòbies,
compulsions obsessives o problemes d’aprenentatge”, alerta l’Anna Miñarro, que
estableix tot seguit els símptomes que caracteritzen cada generació ferida pel
trauma.
“En la primera generació es produeix una cripta, una
espai on queda clausurat tot allò que no s’ha dit. En la segona es poden
percebre els indicis d’allò que no s’ha dit. El subjecte és portador d’una mena
de fantasma que l’habita. Però tot és encara pressentit i innombrable. I en la
tercera generació els fets han passat a ser impensables. S’ignora l’existència
d’un secret que pesa sobre el traumatisme no resolt de la primera generació, i
que produeix símptomes aparentment inexplicables”.
·
María Luz Abad
Un dels símptomes més freqüents i que més costen de
resoldre és la tristor, explica l’Anna Miñarro. Tristor com la que ha sentit i
de tant en tant encara sent la María Luz Abad –entrada en els 50–, dedicada a
la recerca del cos del seu avi, assassinat i enterrat en una fossa comuna del
Barranco de la Bartolina, a la vora de Calatayud, on hi ha centenars de
persones enterrades. Un indret inclòs en la llista de 114.266 persones
desaparegudes avalada judicialment l’octubre del 2008 per Baltasar Garzón. “De
petita no entenia per què la meva mare no volia parlar de tot el que havia passat
amb el meu avi. A la meva mare sempre la veia trista. Els meus germans no
preguntaven res, però jo sí. I al poble la gent no deia res: hi havia molta
por”. I, finalment, al cap dels anys, la xarxa esdevindrà la grana aliada de la
María Luz: “El 2010 vam poder obrir la primera fossa i començar el procés
d’identificació per l’ADN.
D’entrada una certa decepció: de dotze cossos exhumats
fins ara només dos han estat identificats”. I és que a la complexitat
científica s’hi afegeixen els entrebancs administratius dels que prefereixen
que no es remogui el passat i no volen que se sàpiga res.
“Em sento molt i molt satisfeta d’haver-m’hi posat. No
em treia de sobre la tristor. Ara penso en la meva mare i segur que se sentiria
satisfeta. I menys trista”.
·
Consuelo García del Cid
Consuelo no té cap avi represaliat en una fossa
comuna, sinó que la represaliada és ella mateixa, tot i provenir d’una família
benestant de Barcelona. “Tenia 15 anys, no m’agradava el país on vivia i em
vaig organitzar amb altres joves.
El franquisme agonitzava amb violència i a la Consuelo
la detenen en una de les protestes del març del 1974 per l’execució de Salvador
Puig Antich. I la família compleix l’amenaça de tancar-la en un reformatori: un
dia el metge de la família, acompanyat de la mare, li injecta un somnífer i
quan es desperta ja està reclosa en un establiment de Madrid gestionat per les
monges Adoratrices. Un reformatori vinculat al Patronado de Protección de la
Mujer, un organisme de matriu feixista que presidia Carmen Polo, la dona del
general Franco. En els dos anys que hi va passar, la Consuelo va comprovar que
les Adoratrices imposaven un autèntic règim penitenciari de terror, amb treball
esclau inclòs.
S’acarnissaven especialment en les noies més vulnerables.
Les més soles i més pobres. Aquest sistema penitenciari de les monges
Adoratrices va funcionar fins al 1985, i la Consuelo no pot evitar fer-se una
pregunta. “Com és possible que la impunitat es mantingués en plena democràcia?
Doncs perquè la Transició espanyola va ser una gran mentida. De fet, és la
continuïtat del franquisme”.
Manté contactes amb les dones que van haver de
suportar les Adoratrices. “Que, per cert –explica la Consuelo–, no fa pas gaire
el rei Felip VI els va concedir un premi de reconeixement a la seva obra
humanitària. I jo dic que les persones afectades no pararem fins que es revoqui
aquest reconeixement”. Es considera una represaliada però no pas una víctima.
“Sóc una supervivent que ha après a conviure amb el passat.
Moltes d’aquelles noies no tenim morts a les cunetes,
però sí que tenim suïcidis: la imatge de companyes nostres llançant-se per
l’ull de l’escala per no patir més. No volem ser tractades com si la nostra fos
una memòria de segona”. Perdó? Oblit? La Consuelo ho té clar: “El veritable
perdó és l’oblit. Però tot això no s’oblida i, per tant, no hi pot haver perdó.
Cal que tot se sàpiga”. Tot i no haver coincidit mai, la posició de la Consuelo
García del Cid sintonitza amb la de la psicoterapeuta Anna Miñarro durant la
conversa de reflexió amb la Roser Rosés i la Roser Font: “Oblit, cap. Perdonar?
No es pot perdonar. En tot cas, es pot superar l’odi. Però tot allò realment va
passar, es va fer. I cal fer-ho saber”
Llibert Ferri, 1936-2016 El trauma de 3
generacions encara sense dol, Ara 10-07-2016
Les revolucions que van marcar el segle passat, des de la d'octubre de 1917 a la de la caiguda el comunisme el 1989, passant per
(...) El que sí cal afirmar és que una dictadura, tard o d'hora, condueix a protestes populars que exigeixen les llibertats d'un règim democràtic.
(...) La democràcia té moltes imperfeccions, com ha quedat demostrat amb els viatges aquest Nadal del primer ministre de França, François Fillon, convidat distingit de Mubàrak, o el de la ministra d'Exteriors, Michèle Alliot-Marie, que es va passejar per Tunísia en dues ocasions a l'avió d'un potentat tunisià associat al clan del fugit president Ben Ali. A França s'ha organitzat un escàndol de gran escala. En un país sense llibertat, ningú s'assabenta.
(...) La democràcia té moltes imperfeccions, com ha quedat demostrat amb els viatges aquest Nadal del primer ministre de França, François Fillon, convidat distingit de Mubàrak, o el de la ministra d'Exteriors, Michèle Alliot-Marie, que es va passejar per Tunísia en dues ocasions a l'avió d'un potentat tunisià associat al clan del fugit president Ben Ali. A França s'ha organitzat un escàndol de gran escala. En un país sense llibertat, ningú s'assabenta.
(...). Però el que és imparable és que societats tan joves, tan pobres, tan corruptes políticament i amb tantes esperances de canvi puguin tolerar la permanència de dictadures civils o militars. Indonèsia i Turquia han demostrat que societats àmpliament musulmanes poden viure en un àmbit democràtic.
Lluís Foix, Los dictadores son malos aliados, La Vanguardia 10-02-2011.
Des que a Argentina es van derogar el 2006 les amnisties contra els criminals de la darrera dictadura militar (1976-1983), ja han acabat 23 processos judicials, 11 estan en marxa en ple judici oral i altres 100 en tràmit. La justícia argentina ha dictat des de llavors unes 80 condemnes per delictes de lesa humanitat contra militars, policies i altres col·laboradors del règim, com un metge i un sacerdot. (...)
“Aquestes sentències van permetre encarar el procés més important que s’ha realitzar al món sobre la investigació de delictes de lesa humanitat, tenint en compta la profunditat i l’extensió de les causes” (...).
(...) la Cort Suprema
Aquestes decisions van esdevenir després que el Govern de Néstor Kirchner (2003-2007) impulsés la renovació dels magistrats més qüestionats de la Cort. L
“No hi ha marxa enrere amb els judicis”, va dir el president de la Cort (...). “No depenen d’una conjuntura o d’una persona que estigui al poder, sinó que formen part d’un procés social i d’una maduració de la societat” (...).
A. Rebossio, 80 condenas contra la dictadura, El País, 12-08-2010.
Bulgària i Romania
El fet que Bulgària i Romania estiguin subjectes –encara que relativament- a la supervisió comunitària ha frenat una mica l’aparició de les màfies successores del poder únic, però a les dues nacions la corrupció continua sent la via preferencial del tracte amb l’administració i el poder polític. En el cas búlgar cal afegir l’agreujant que les reduïdes dimensions del país i la seva llunyania de Brussel·les han fet d’aquesta nació la plataforma predilecta el crim organitzat per al tràfic de drogues i les operacions que els mafiosos duen a terme a Europa Occidental.
Valentín Popescu, Bulgària i els turcs, La Vanguardia 5-11-2011.
Pau inestable al
jove Sudan del Sud
El 9 de juliol del 2011, el Sudan del Sud va deixar de
ser una província del Sudan i va néixer com a estat sobirà, amb el suport de
gairebé el 99% del cens en un referèndum convocat a principis d’aquell any com
a cirereta dels acords de pau del 2005, signats entre el govern de Khartum i
els llavors rebels del sud. El pacte suposava la fi d’una guerra civil, bàsicament
per la propietat dels oleoductes i els pous de petroli del sud i el
reconeixement del dret d’autodeterminació de Juba. L’alegria d’aquell primer
dia de llibertat, però, va ser efímera. El país més nou del món ha viscut
pràcticament sempre en guerra i en perpètua crisi humanitària.
L’encara curta història sud-sudanesa ja es pot
explicar amb conflictes, morts, desplaçats i població famèlica. Ni la tan
anhelada independència, per la qual es van unir els grups ètnics
tradicionalment rivals, ha sigut una vacuna per evitar el patiment dels civils.
La rivalitat política i pel control del territori van tornar a esclatar i el
país va caure, un altre cop, en un conflicte intern. Més desplaçats, refugiats,
morts i famèlics que sobreviuen amb l’ajuda internacional.
Després de 21 mesos de batalla, i pressionades per
l’ONU i Washington, les dues parts van arribar a un acord per a la pau i la reconstrucció
nacional i van pactar un nou govern de transició que es va constituir aquest
abril. Machar va tornar a jurar el càrrec com a número dos de Kiir. Tot eren
bones intencions.
“Junts podem aconseguir molt més que dividits. La
nostra força resideix només en la nostra unitat”, va afirmar el president per
intentar suavitzar les diferències evidents que hi ha entre tots dos, membres
de dos grups ètnics rivals: Kiir és dels dinka, i Machar, dels nuer. En
realitat, les bones paraules no han posat fi a la tensió política.
Marta Rodríguez, El Sudan del Sud, cinc
anys d'independència sense conèixer la pau, Ara 9-07-2016
Quan feia cinc anys de la independència del Sudan del
Sud, el país més jove del món va reobrir velles ferides amb enfrontaments i
matances a la capital entre el president Salva Kiir , d'ètnia dinka, i
seguidors de Riek Machar, ex vicepresident i líder dels nuer.
Els dos mandataris van cridar a la calma i van intentar
evitar una nova escalada de violència. De moment, sense èxit.
A finals del 2013 la lluita entre les forces de Kiir i
Machar va desencadenar el conflicte que encara no s'ha tancat. L'any passat
Kiir i Machar van firmar un acord per acabar amb la guerra i l'abril passat els
dos representants de les principals ètnies del país van formar un Govern de Transició d'Unitat Nacional.
Però la desconfiança entre les parts després de 30 mesos de combats -i dècades
d'animositat- va explotar dijous.
Soldats de l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Sudan
(EPLS), fidels a Kiir, i homes de l'antiga rebel·lió pro Machar es van
embrancar en una disputa en un control de carretera que va acabar amb sang:
cinc militars de l'EPLS hi van morir. Va ser l'espurna que va desencadenar
l'odi contingut. Des d'aleshores els dos bàndols han mantingut combats.
La fragilitat del Govern i la incapacitat de les parts
per controlar els seus homes és una condemna per a la població des de l'inici
de la guerra.
Malgrat que el Sudan del Sud és el país amb més
reserves de petroli de l'Àfrica subsahariana darrera d'Angola i Nigèria, la
violència ha expandit la fam per tot el seu territori per la impossibilitat de
conrear els seus fèrtils camps.
Xavier Aldekoa, El Sudan del Sud s'acosta
una altra vegada a la guerra civil, La Vanguardia 11-07-2016
