El model de la UE
(...) ¡Si vostès son exemple del món! Els asiàtics i els africans volen viure com vostès, els ciutadans de la Unió Europea.. .
[Jo creia que tothom volia anar a EUA] La Unió Europea és avui –molt més que Estats Units- l’exemple al que els agradaria arribar als ciutadans dels països emergents. Els indis volem ser com europeus de la Unió Europea. Així
El desenvolupament és molt més que la xifra del creixement del PIB: és la igualtat social, la protecció dels més febles, una cobertura sanitària universal de qualitat, educació superior competitiva, protecció del medi ambient i una administració honesta. (...)
Vostès en tot això ho han fet millor que ningú, inclòs EUA, i a l’Àsia ho sabem. Els asiàtics volen els estàndards de benestar i democràcia de la Unió Europea : ningú vol viure com els xinesos o com els emirats àrabs, per molt rics que siguin. I si vostès creixen avui menys, és perquè ja tenen un cert desenvolupament.
Lluís Amiguet, entrevista amb Brahma Chellaney, "Los indios queremos ser europeos", La Vanguardia 31-01-2011.
Europa abans i ara
A l’Europa que va inventar la democràcia resulta cada vegada més difícil, però sobretot més lent i molt més car prendre decisions perquè els governs s’han convertit en meres plataformes propagandístiques dels partits que les sostenen, de la mateixa manera que l’oposició es limita a desacreditar sistemàticament a l’Executiu que pretenen substituir, amb o sense raó (...). La democràcia, que s’havia demostrat com el sistema polític més eficaç per a la creació i distribució de riquesa, precisament perquè combatia arbitrarietats i abusos, està perdent prestigi perillosament, en contraposició a règims autoritaris que construeixen autopistes i aeroports en temps rècord (...) que s’atreveixen a proposar-se com la gran alternativa antidemocràtica: generen riquesa com per treure de la pobresa a centenars de milions de xinesos i per finançar a més el deute nord-americà (i espanyol). Plantegen un dilema que estremeix sobretot quan des de devotes escoles de negocis ja comencen a enardir-los.
Jordi Barbeta, No acusemos sólo al tripartito, La Vanguardia 31-10-2010.
Si no ho enteneu, llegiu l’article de sota
El Govern utilitzarà dues vies per evitar que diverses concessionàries es declarin en fallida, el que suposaria per a l’Estat un forat de més de 3.771 milions. La primera és un compte de compensació de 80,1 milions d’euros (que comptabilitzarà com dèficit) amb càrrec als pressupostos de l’Estat de l’any 2011. La segona són crèdits participatius per compensar les expropiacions que excedeixin en un 175% el valor ofertat per la concessionària. Dels
Redacción, El Gobierno destina 330 millones para ayuda a las autopistas, La Vanguradia 17-11-2010.
Clar i català!
Catalunya i Madrid han finançat les seves autopistes i autovies de manera molt diferent. Des que es van començar a construir en la dècada dels setanta del segle passat, les autopistes catalanes han estat finançades pels seus usuaris mitjançant els corresponents peatges. Començades més tard, les autovies de Madrid es van finançar amb càrrec al pressupost públic. Aquesta asimetria va provocar queixes d’alguns catalans per haver de pagar la totalitat del cost de les seves autopistes i, a més, una part substancial del cost de les de Madrid. Van passar els anys i la infraestructura de transport espanyola, tercermundista fa cinc lustres, es va transformar en una de els millors del món gràcies, en bona part, a l’ajut europeu. Fa una dècada es van començar a construir les anomenades autopistes Radials de Madrid (R-2, R-3, R-4 i R-5), l’autopista a l’aeroport de Barajas i la de Madrid-Toledo. L
La no disponibilitat de finançament europeu per abaratir les obres, les restriccions pressupostàries de l’Estat i el caràcter 'luxós' de les noves autopistes –superposades a una bona xarxa d’autovies ja existent- van aconsellar que, aquesta vegada sí, fossin finançades pels usuaris. A tal efecte, es van fer unes previsions de trànsit que, amb el temps, es van revelar temeràries: el trànsit real en aquestes autopistes no arriba al 30% del que es va projectar inicialment. I no es per la crisi: en els anys del 'boom' tampoc les utilitzava ningú. (...) Sobre la base d’aquestes previsions es construeixen les autopistes que seran explotades per unes concessionàries que s’encarregaran de pagar l’obra a les constructores i de cobrar els peatges. El que crida l’atenció és que els principals accionistes de les concessionàries són, precisament, les constructores. En altres països això es consideraria inacceptable, però aquí a Espanya ningú ho va considerar irregular. Un cop construïdes, les concessionàries demanen diners prestats als bancs i caixes, i amb aquests diners paguen a les constructores (simplificant molt, les constructores es paguen a si mateixes). El benefici ja està assegurat. A continuació, constatant l’absència de trànsit en les autopistes, les concessionàries amenacen amb declarar-se en fallida, arrossegant amb això a part del sistema financer, si no reben diners del pressupost públic. Brillant.
César Molinas, ¿Quién pagarà las autopistas de peaje de Madrid?, La Vanguardia 21-11-2010.
Europa: democratització o desintegració?
“O Europa es democratitza o es
desintegrarà!” [...] És un fet evident, tot i que no prou reconegut. [...]
La pèrdua de cohesió d’Europa s’ha posat
lamentablement de manifest en l’últim gir dels esdeveniments:
|
Per què es desintegra Europa? I què hi podem
fer?
La resposta cal buscar-la en els orígens de la UE. La Unió Europea va néixer
com un càrtel d’indústries pesants decidides a manipular els preus i
redistribuir els beneficis del monopoli a través d’una burocràcia establerta a
Brussel·les. Per fixar uns preus que anessin més enllà de les fronteres
europees calia fixar també els tipus de canvi [...], va néixer l’euro per unir
per sempre els tipus de canvi.
Igual que els caps dels càrtels, els
tecnòcrates de la UE consideraven que una democràcia paneuropea genuïna era una
amenaça. Amb paciència, metòdicament,
van posar en marxa un procés per despolititzar la presa de decisions. [...]
Així doncs, tot i que els països europeus
són democràtics, les institucions de la UE –a les quals es va transferir la
sobirania sobre decisions fonamentals -no ho són gens [...], qui controla els
diners i les taxes d’interès controla la política europea.
Entregar els diners i la política d’Europa a
l’administració d’un càrtel no ha significat només la fi de la democràcia
europea sinó que també ha alimentat un cercle viciós d’autoritarisme i mals
resultats econòmics.
[...] Hem de crear una coalició paneuropea
de demòcrates radicals, socials, verds i liberals per tornar a introduir el
‘demos’ a la democràcia i per enfrontar-nos a l’establishment de la UE, que
considera el poder del poble com una amenaça per a la seva autoritat.
Iannis Varufakis, Democràcia o fallida a Europa, Ara
24-02-2016.
