[El meu marit] estava convençut que els jemers rojos durien la pau al país, jo a l’ambaixada [francesa] rebia altres notícies. (...)
Hi havia una lluita d’influència entre Xina que recolzava al jemers, i EUA, que encara combatia al Vietnam. El matí que van arribar el jemers a la capital va ser una festa, ens deslliuraven del sanguinari amic americà, Lon Nol.
[Però la festa va durar poc]. Van ordenar a tota la població que abandonés les seves cases. Ens van dir que els nord-americans anaven a bombardejar i que havíem de refugiar-nos tres dies en el camp.
[¿Tot mentida?] Van mentir fins el final. Van ser quatre anys alimentant-nos amb escarabats, gripaus, rates, escorpins, termites. Primer, se'n van endur el meu marit i no el vaig tornar a veure. (...)
La fam va ser programada. "Sou els nostres presoners –ens van dir-. No podem matar-vos amb una bala, és massa car. Us matarem amb treball i menjar".
[¿Per què persones normals es converteixen en éssers tan cruels?] Eren camperols joves, la majoria adolescents, al qual van rentar el cervell. (...)
La gana converteix als éssers humans en bèsties. Vaig arribar a barallar-me amb els gossos per les sobres que els caps llençaven. En les pròpies famílies la gent es barallava pel menjar, jo vaig arribar a fer-ho amb el meu fill. (...)
La meva pròpia filla tenia tanta gana que es va convertir en una mala persona. Si trobava quelcom per menjar, ho devorava en un racó. Quan arribes a aquest extrem ja no ets un ésser humà.
[Els llops es reparteixen el seu menjar] Sí, però no l’ésser humà. (...)
[¿Què va aprendre durant aquests quatre anys sobre Déu i sobre l’ésser humà?] Resava a Déu cada dia, li preguntava perquè ens castigava i li demanava que em permetés viure per poder-ho explicar. Va ser la ràbia el que em va fer sobreviure. Vaig aprendre que l’home pot no tenir cor i que en la necessitat no pots comptar amb ningú.
(...) Els vietnamites volien mostrar al món el que de veritat havia passat, ja que el món ho ignorava. Fins 1990 els jemers rojos van tenir un lloc a l’ONU i inclús ambaixada a París.
[¿Va ser dolorós testificar?] Era el que desitjava, però va ser un tribunal espectacle. Per això 30 anys més tard l’ONU va decidir fer un segon tribunal, però sense jutjar els fets d’abans 1975.Això vol dir que els veritables responsables de la tragèdia: Xina i EUA i alguns estats europeus com França, que va subvencionar els jemers rojos, mai seran jutjats.
Ima Sanchís, entrevista a Denise Afonço, "El hambre convierte a los seres humanos en bestias", La Vanguardia 4-11-2010.
