(...) la corrupció s’acaba pagant social i electoralment.
Els escàndols de corrupció que afecten a partits o dirigents polítics es desenvolupen sempre en dos temps. El primer, el temps polític, és immediat i explosiu. Es disputa en les portades dels mitjans informatius, on es reflecteix l’encreuament d’acusacions amb el propòsit de guanyar el favor de l’opinió públic, de neutralitzar l’impacte de l’escàndol o d’agrandar-lo.
En aquesta etapa les reaccions dels partits, quan el toca exercir el paper d’acusats, no solen ser molt diferents. Les recriminacions que en els darrers mesos ha dirigit el PP contra el jutge Baltasar Garzón no són sinó un calc dels que van formular els socialistes contra el mateix magistrat a principis dels noranta. Els partits no són dels que escarmenten en carn aliena.
El segon temps de tot l’escàndol de corrupció és el que es desenvolupa enfront de la justícia: un temps més lent, però inexorable. La seva resolució tarda anys en produir-se, però llavors posa a cadascú al seu lloc. I mentre arriba el tancament judicial del cas, cada pas intermedi, cada citació a declarar, cada informe pericial, cada testimoni que apareix, es converteix en un calvari per a l’acusat.
Als partits els interessa sobretot controlar l’impacte de l’escàndol en la primera etapa, potser perquè són organitzacions que juguen gairebé sempre a curt termini i saben que quan arriba el dia del judici els efectes polítics soles estar ja amortitzats. El recent judici pel cas de les identificacions errònies dels militars morts en l’accident del Yak 42 és un bon exemple d’aquesta afirmació. Moltes vegades els protagonistes ja no tenen el paper que havien tingut quan va esclatar l’escàndol o els seus partits els van sacrificar per la necessitat de demostrar transparència enfront de l’opinió pública. Perquè aquest és el judici que realment inquieta a qualsevol líder polític.
Florencio Domínguez, La Vanguardia 17-06-2009.
