La naturalesa humana és corruptible, ja ho sabem. Però que la corrupció variï entre països és cosa de factors institucionals, culturals i morals.
Els 20 països menys corrupte el 2008 –segons Transparency International- estan entre els 28 amb major renda. Els 20 més corruptes estan gairebé invariablement entre els més pobres del planeta. Però l'economia i la riquesa no ho expliquen tot. (...)
(...) L'economia importa, sí, però importa més l'Estat i la moral pública.
Hi ha corrupció quan es violen les normes de cooperació que subjacent al contracte social entre ciutadans. (...) Aquest contracte cívic que trenco al defraudar sosté l'Estat –a l'entramat institucional i normatiu que regula l'espai públic- i és retroalimentat per l'Estat.
Doncs per a que les normes de cooperació s'interioritzin i estabilitzin és necessari que hi hagi control, que els càrrecs i menesteres més vulnerables a la corrupció, per circular prop del poder i del diner, estiguin sota control públic i rendeixin comptes a la societat. I això exigeix tant una ciutadania activa i informada, com qualitat del govern i del sistema polític. (...) Al violar el contracte cívic, la corrupció atempta contra la solidaritat com a principi d'organització social, i posa en risc la justícia i la integració. Les societats més solidàries, al contrari, concedeixen menys incentius i oportunitats a la corrupció. Els vuit països amb major despesa social (...) estan entre els deu menys corrupte i les seves ciutadanies participen i confien.
Andrés de Francisco, Los estados de la corrupción, La Vanguardia 8-11-2009.
Escàndol al Parlament britànic
Aquest any, sota jurament de fidelitat a la Reina, tots els membres de la Cambra dels Lords britànica (...) hauran de signar un compromís escrit d’honestedat i integritat. (...)
El que va propiciar la imposició d’aquest codi de conducte va ser l’escàndol originat per les despeses dels membres del Parlament, el qual va sacsejar a la classe política britànica durant bona part del 2009.
(...) Fins abans de 1910, els legisladors britànics no rebien remuneració. A partir d’aquest any van començar les remuneracions, però es van mantenir per sota del nivell professional, amb l’argument que els membres del Parlament havien de tenir la disposició de fer un sacrifici personal al servei del país.
Durant la inflacionària dècada dels setanta, es va instituir un estrany sistema de "prestacions" per complementar els endarrerits salaris dels parlamentaris. Els membres del Parlament podien demanar les despeses pel manteniment de les seves propietats relacionades amb el seus deures oficials. La supervisió era laxa i, al ser el que és la naturalesa humana, es cometien tota mena d’abusos menors.
El maig del [2009], el diari londinenc 'The Daily Telegraph' va començar a publicar els detalls de les reclamacions de despeses dels parlamentaris. (...) el diari va mostrar la forma en la qual els parlamentaris estaven aprofitant a favor seu la laxa regulació.
La majoria de les faltes van ser insignificants i només unes quantes eren il·legals.
(...) Les revelacions sobre aquesta conducta ja han obligat a més de cent legisladors a deixar la vida pública. L’honor personal ja no pot ser confiat només a la bona conducte dels legisladors.
L’escàndol de les despeses és símptoma d’una societat en la qual els diners han substituït l’honor. (...) L’antic llenguatge de la confiança ha estat reemplaçat per un de nou de "rendició de comptes" i "transparència". Les persones han de ser regulades per tenir una bona conducta. (...)
Els parlamentaris no són ni les úniques ni les principals víctimes de la freda desconfiança pública.(...) No obstant, la desconfiança generalitzada als polítics és més perillosa ja que soscava la base d’una societat lliure.
Robert Skidelsky, Honestidad parlamentaria, La Vanguardia 4-1-2009.
