L’alternativa al comunisme [de la socialdemocràcia] s’ha conservat però la batalla per a la igualtat s’ha vist reduïda (...), inclús en la seva fórmula minimalista de la “igualtat d’oportunitats d’arrencada”, la qual va arribar a ser teoritzada per nombrosos liberals com a corol·lari de la meritocràcia individual.
Resulta per això recordar els rars moments en els quals la socialdemocràcia va alimentar esperances: el laborisme de la immediata postguerra, el qual implanta amb Attlee l’Estat del benestar teoritzat Beveridge; els anys de Brandt (...); l’època de Mitterrand (...). Assoliments reformistes, als quals les pròpies socialdemocràcies no hi ha donat continuïtat. (...) La ‘desnazificació’ radical d’Alemanya no es va veure arrelada en similars transformacions de les relacions de forces socials. I la unitat de l’esquerra de Mitterrand es va resoldre mitjançant compromisos entre els aparells de partit, no en un acreixement del poder efectiu dels ciutadans.
Perquè aquesta és la qüestió que les anàlisis de la “crisi de la socialdemocràcia” no solen tenir en compte. El caràcter d’aparell, de burocràcia, de nomenclatura, de casta, que han anat adquirint cada vegada més, inclús a l’esquerra, els que, per dir-ho en paraules de Weber, “viuen de la política” i de la política han fet el seu ofici. La transformació de la democràcia parlamentària en partitocràcia, és a dir, en partits-màquina auto-referencials i cada cop més semblants entre ells, ha anat fent progressivament vana la relació de representació entre diputats i ciutadans. La política s’està convertint en una activitat privada, com qualsevol altre activitat empresarial.
Els partits de dretes i d’esquerres acaben per tenir interessos de classe que en el fonamental resulten comuns donat que tots ells formen part de l’establishment, del sistema de privilegis. Contra el qual, al contrari, hauria de lluitar la socialdemocràcia, en nom de la igualtat. I és que era la “igualtat” el valor que servia de base per justificar l’anticomunisme: el despotisme polític és en efecte la primera negació de la igualtat social i el totalitarisme comunista la trepitja per tant de forma desmesurada.
La partitocràcia (de la qual la socialdemocràcia en forma part), donat que estimula la pràctica i creixent frustració del ciutadà sobirà, constitueix un alambí per ulteriors degeneracions de la democràcia parlamentària, és a dir, per a una més radical sostracció de poder al ciutadà: així succeeix amb la política-espectacle i amb les derives populistes (...).
Però el cert és que les vicissituds actuals de la socialdemocràcia semblen manifestar quelcom més: grups dirigents al complet que no només estan en crisi sinó gairebé a la desbandada (...). La qüestió és que al culpa original, l’haver oblidat la brúixola del valor de la “igualtat”, sense el qual l’esquerra perd tot el seu sentit, està passant factura ara. (...)
Resulta paradoxal que la socialdemocràcia visqui l’acné de la seva crisi precisament quan més favorables són les condicions per a la crítica vers l’establishment i per plantejar propostes radicals de reformes en àmbits financer i econòmic, ja que està a la vista de tothom el desastre socials provocat per la deriva dels privilegis sense fre i pel domini sense control ni contrapès del liberalisme salvatge, dels “esperits animals” del benefici.
I és que la crisi provoca incertesa davant el futur i la por empeny a les masses vers la dreta, segons es diu. Però això passa només perquè la socialdemocràcia no ha sabut donar resposta en termes de reformisme, és a dir, de justícia social creixent, a les necessitats de seguretats i de “futur” d’aquests milions de ciutadans. (...)
La socialdemocràcia (...) s’ha doblegat davant d’aquesta mundialització, quan no l’ha exaltat, quan si l’empresari pot pagar menys pel treball, deslocalitzant la fàbrica o pagant en negre al clandestí, es creen les condicions per a un “exèrcit salarial de reserva” potencialment infinit, el qual anirà reduint cada cop més els salaris. I malgrat això. La socialdemocràcia està organitzada ni més ni menys que en una “Internacional”, i ha gaudit durant molt de temps en les institucions europees d’un pes preponderant. No és que no es pogués fer una política diferent. És que no es va voler fer.
(...) La socialdemocràcia ha arribar a acceptar les més “tòxiques” invencions financeres, i no ha ft res concret per acabar amb els “paradisos fiscals” o el secret bancari, amb el resultat que el poder de les màfies s’estén arreu Europa. I deixem córrer els mitjans de comunicació, absolutament crucial, ja que “una opinió pública ben informada” hauria de constituir per als ciutadans “la cort suprema”, a la qual poder “apel·lar sempre contra les injustícies públiques, la corrupció, la indiferència popular o els errors del govern”, com escrivia Joseph Pulitzer, mentre que res han fet les socialdemocràcies per apropar-se a aquest irrenunciable ideal.
La socialdemocràcia s’havia de distingir del comunisme en els seus mètodes, mitjançant la renúncia a la violència revolucionària, i en els seus objectius, mitjançant la renúncia a la destrucció de la propietat privada dels mitjans de producció. (...)
Al trair sistemàticament la seva única raó de ser, la socialdemocràcia ha esta en crisi inclús quan ha guanyat eleccions i ha governat. En quant s’han reduït les desigualtats socials sota els governs de Blair? En res, en tot cas, tot el contrari. I amb Schröder? De què pot servir una esquerra que dugui a terme una política de dretes, si no a preparar el retorn de l’original?
Paolo Flores d’Arcais, La traición de la socialdemocracia, El País 25-10-2009.
