Les relacions entre els governs del Nord d'Àfrica i els seus vens de l'altra banda del Mediterrani –sobretot França- són complicades degut al seu passat colonial, tensions sobre la migració i rares disputes territorials.
Serien molt més complicades si no fos pels esforços força reeixits fets per les autoritats d'Algèria, Marroc i Tunísia per frenar l'amenaça dels militants islamistes.
Però aquest èxit s'ha aconseguit a costa de seguir consolidar un govern autoritari al sud del Mediterrani. Europa sembla haver acceptat que uns pobres drets humans a la major part del Nord d'Àfrica és un preu necessari per l'estabilitat en els seus barris.
París va fer els ulls grossos l'any passat en la manca de pluralisme, llibertat d'expressió i eleccions lliures a Tunísia (...).
A la veïna Algèria , l'Estat ha estat capaç d'aixafar el moviment radical islamista que va prendre les armes e 1990 després que l'exèrcit unes eleccions per prevenir una victòria islamista.
Successives amnisties concedides pel president Bouteflika, també van ajudar a esgotar les files militants. Unes 200.000 persones van ser mortes per la violència política a Algèria durant els 1990s. (...)
"Per França, el Nord d'Àfrica i el Sàhara són estratègicament importants" (...)
Heba Saleh i Ben Hall, Poor human rights is price for stability, Finantial Times 27-04-2010.
Temes relacionats: Democràcies de conveniència
