Donat que la casuística de la corrupció és tan diversa, tan per la naturalesa dels possibles delictes com pels indicis i proves que obren en mans dels jutges, partits i institucions poden escapolir-se amb major facilitat a l’hora de fixar un criteri únic per procedir políticament davant de cada denúncia.
Pràcticament tots els casos de corrupció que han sortit a la llum a Espanya descriuen maquinacions tan burdes i descarades que només pot explicar-se per la consciència dels darrers anys d’un inusitat creixement econòmic amb un clima d’impunitat encoratjat des de la prepotència política. El cobrament de comissions en metàl·lic o en espècies a canvi de contractes públics es presumeix tan senzill i natural que acaba formant part del paisatge com un sobreentès. A més hi ha tanta gent que –amb motiu o sense- se sent partícip dels beneficis d’aquest estat de coses, que el relat de la corrupció acaba sent quelcom banal. Només així es pot explicar que els processaments i condemnes que han recaigut sobre representants locals no hagin modificat les tendències de vot en aquells municipis afectats per escàndols de corrupció.
(...) la banalització del mal arriba al conjunt de l’opinió pública, i ho fa gràcies a la compartimentació partidista de l’opinió publicada.
La comprensible lentitud de l’acció de la justícia propicia que tota denúncia o indagació al voltant a un suposat cas de corrupció es converteixi en quelcom opinable i subjecte a la utilització que les formacions polítiques facin d’aquestes en la pugna partidària. De manera que tota acusació adquireix un caràcter interessat segons els partidaris de les sigles que són objecte d’una o altra denúncia. Fins al punt que tots els responsables objecte de la perquisició policial o del processament poden al·legar amb notable soltesa que són víctimes de la persecució per part dels seus adversaris polítics.
Tot això convida a pensar en la corrupció com un mal endèmic que perverteix molt seriosament la democràcia més perquè aconsegueix penetrar en la consciència ciutadana com un assumpte banal que per l’apropiació indeguda que suposa del poder i de l’erari. (...) el propi mal sembla diluir-se, sense que al ciutadà no alineat li resulti fàcil identificar la culpa i al culpable i, sobre tot, discernir què és i que no és reprovable tan moralment com legal. (...) el cinisme constitueix la darrera línea de defensa de la corrupció.
La persistència de casos de corrupció i el seu dificultós enjudiciament per part dels tribunals obliga a que es converteixin en tema de debat públic, amb el risc que sorgeixin processaments paral·lels que indueixin la vulneració del secret del sumari. Però el fet que aquest debat públic estigui condicionat per la disputa partidista no nomé limita de gran manera la seva efectivitat a l’hora de resoldre el problema i depurar responsabilitats en el pla polític.
A més contribueix a crear un estat d’opinió partidista i menyspreador respecte a l’actuació de la justícia. La qual cosa tanca el cercle viciat de la corrupció, mentre partits i institucions eludeixen adoptar mesures de control substituint-les per simples codis de bona conducta, com si la responsabilitat de prevenir la corrupció fos personal i íntima i no una obligació orgànica i regulable.
Kepa Aulestia, Círculo de corrupción, La Vanguardia 28-07-2009.
