Ben Gurion
Ben Gurion va ser dels que més afany hi va posar per configurar una nova demografia a Palestina, inclús per sobre de les apetències dels seus generals. (...)
Ben Gurion no va ser aliè a mètodes gens escrupolosos. A finals de 1947 escrivia en el seu diari: "L'objectiu estratègic de les forces jueves va ser destruir les comunitats urbanes, que són les més organitzades i amb major consciència políica del poble palestí. No es va fer una lluita casa per casa, sinó mitjançant la destrucció de les àrees rurals que rodegen les ciutats... Aquesta tècnica va conduir al col·lapse de Haifa, Jaffa, Tiberies, Safed, Acre, Beit Shean, Lidda, Ramle, Majdal i Beersheva. Al privar-los de transports, menjar i primeres matèries es van sumir en un procés de desintegració, caos i gana que els va forçar a la rendició".
Juan Miguel Muñoz
Ariel Sharon
(...) el juny de 2001 un grup de libanesos i palestins van posar una demanda contra Sharon per les matances de Sabra i Chatila. (...)
Els crims pels quals es volia imputar a Sharon no són, tot i això, qualsevol cosa. La seva primera acció de guerra 'desmesurada', va ser la matança de Kibia en 1953.
(...) "Sharon tenia ordres de penetrar al poble, dinamitar les cases i infligir un elevat nombre de baixes als seus habitants. El seu èxit en l’execució d'aquestes ordres va sobrepassar qualsevol expectativa".
Quan els soldats israelites van abandonar el lloc, van deixar a les seves esquenes 45 cases destruïdes i 69 civils morts, dues terceres parts d'ells, dones i nens. Kibia va quedar reduïda a runa (...).
(...) El juny, Israel va envair el país veí [Liban]. El ministre de Defensa Ariel Sharon dirigia l'operació. (...) Sharon decideix arribar fins a Beirut i fer un llarg setge, durant el qual moren 18.000 persones. (...) l’exèrcit de Sharon protegeix i dóna suport a la milícia radical libanesa mentre entren en els camps [de Sabra i Chatila] (...).
El que hi va succeir ha estat ja molt ben documentat (...). Diguem només que les matances van durar 62 hores i que en els camps hi havia dones, nens i vells, a més d'homes. (...)
Probablement, l'estil Sharon i el fet (...) que "part de les seves operacions militars fossin realitzades contra la voluntat dels seus superiors", va fer que "mai fons nomenat cal de l'Estat Major" [va dimitir el 1983]*.
Però diu també Cymerman que quan els fets de Sabra i Chatila van ser investigats per la justícia israelita i se li va prohibir tornar s ser responsable de Defensa, el seu company Uri Dan va advertir providencialment: "Qui no el vulgui en Defensa rebrà a Sharon com primer ministre" [elegit el 2001 amb el 62% dels vots, i reelegit. El 4-02-2006 pateix unes hemorràgies cerebrals que obliguen a substituir-lo.]*.
Sharon ha arribar on ambicionava.
Bru Rovira, Malo porque puedo, La Vanguardia 15-01-2006.
* Henrique Cymerman, Una vida de cuchillos y violines, La Vanguardia 6-01-2006.
