(...) Una part de la polèmica s’ha concentrat sobre els anomenats fons reservats (...) en relació amb les preguntes que l’admirable jutge Garzón va realitzar a l’anterior ministre de l’Interior. (...) Així, des del poder es repeteix un cop i un altre que tot Estat necessita disposar d’aquests fons per poder realitzar determinades funcions que afecten a la seguretat del mateix; que aquests fons han de ser reservats per la seva pròpia naturalesa i no poden ser revelats, doncs des d’aquest mateix moment deixarien de complir amb la seva finalitat i causarien greus danys a tercers. (...).
El tema és molt més greu que l’existència dels fons reservats i el seu caràcter de secrets. Ja que fons reservats per cobrir determinats objectius d’informació i prevenció en la lluita contra el delicte organitzat han d’existir, i defensar el contrari pot quedar bé davant de certs ambients, però o no es té idea del món en el qual vivim o s’està fent demagògia al prometre quelcom que quan s’estigués al front del Ministeri de l’Interior es deixaria de complir. (...) el que aquí i ara [1988] ha succeït és que hi ha indicis que s’han utilitzat fons pressupostaris (...) per crear, desenvolupar i organitzar una banda terrorista amb l’objectiu de cometre assassinats que, de fet, s’han comés en un nombre aproximat d’una trentena. És a dir, a judici de la judicatura hi ha indicis racionals per pensar que sectors o persones de l’aparell de seguretat de l’Estat (...) han comés delictes gravíssims que podran qualificar-se de “crims d’Estat” (...). I el que és més greu, si hi té cabuda: hi ha una sospita estesa en l’opinió pública que el Govern de la nació podia conèixer aquestes activitats, les estimulava i alentava o, en el millor dels casos, deixava fer, encobrint amb la seva passivitat a qui les feia.
(...) Estem (...) davant la realització d’un presumpte delicte de terrorisme en el qual estan implicats funcionaris espanyols, comandats per un determinat ministre i d’un concret Govern, les ramificacions operatives i jeràrquiques encara es desconeixen.
(...) La raó d’Estat i la seguretat de l’Estat han estat gairebé sempre la fal·làcia que s’han tret certs governants per justificar els més horrendos desafueros.
Nicolás Sartorius, GAL: La sinrazón de Estado, Diario 16, 28-07-1988.
