Les dades són eloqüents: la corrupció, en aquest país [Espanya], no penalitza a ningú, ni als partits de dreta ni als d’esquerra. (...) l’ús habitual del ventilador en la lluita política acaba trivialitzant aquests casos (...), l’esfera judicial no brilla precisament per haver acreditat la seva independència respecte a les instàncies partidistes, començant pel Tribunal Constitucional (...).
Francesc-Marc Álvaro, No nada nada, no traje traje, La Vanguardia 5-08-2009.
Religió i cultura
política ciutadana
La
ciència política del segle XX va posar en relleu la importància de factors que
incideixen en l'estabilitat i qualitat de les democràcies. Entre aquests
factors destaca la "cultura política" dels ciutadans i dels
principals actors (partits,
institucions, organitzacions, etc.).
En
el cas espanyol hi trobem com a mínim tres components:
1. Una cultura política autoritària.
2. Una cultura jurídica administrativista.
3. Una cultura religiosa catòlica.
El
catolicisme sembla estar més inclinat que el protestantisme, per exemple, a
eludir o menystenir la responsabilitat individual en els comportaments pràctics
dels ciutadans. Es tracta d'un enfocament que es reflecteix, entre altres
qüestions, en la freqüent frivolitat política i moral dels encausats en els judicis
per corrupció. "La pitjor tragèdia en tota la història de la humanitat
-manté Arthur C. Clarke- pot haver estat el segrest de la moralitat per part de
la religió".
La
cultura catòlica té una presència important a Catalunya, malgrat que crec que
alguns valors del protestantisme (responsabilitat individual, valoració de la
feina ben feta, estalvi-inversió, més intolerància davant la corrupció, etc.)
resulten congruents amb determinats valors, actituds i pràctiques de la societat
catalana. Però, de fet, la cultura política d'arrel catòlica es troba present
en els partits i organitzacions de Catalunya, tant els de dretes com els
d'esquerres.
Ferran Requejo, Tres cultures, Ara
6-11-2016.
