El problema és el següent: els periodistes i els polítics, malgrat tenint proves i sens dubte indicis, no donen noms. A qui li correspon, doncs, donar aquests noms? Evidentment, a qui no només té el valor suficient, sinó que, a més, no està compromès a la pràctica amb el poder i tampoc té, per definició, res a perdre: un intel·lectual.
De manera que un intel·lectual podria ser el més apropiat per donar a conèixer aquests noms; però no té probes ni indicis.
El poder i el món que, sense ser del poder, manté relacions pràctiques amb aquest, degut a la seva pròpia configuració, han exclòs als intel·lectuals lliures de la possibilitat de tenir probes i indicis.
(...) Ara bé, perquè tampoc els polítics de l’oposició, si tenen –com és probable- proves, o al menys indicis, no donen els noms dels responsables reals, o sigui, polítics, dels còmics cops i les espantoses matances d’aquest any [a Itàlia]? Molts senzill: no els donen en la mesura en que distingeixen –a diferència del que faria un intel·lectual- entre veritat política i pràctica política.
Yo sé los nombres ..., Recensió de “Escritos Corsarios”, de Pier Paolo Pasolini, El País 29-11-2009.
