Una aproximació a les circumstàncies que van propiciar el naixement dels GAL no s'ha de circumscriure sobre la legitimitat democràtica, gran diloqüències ètiques o a les inconveniències de prendre dreceres. També hi cap repassar la cojuntura en la que uns joves i novells polítics socialistes van arribar al poder aquell 28 d'octubre de 1982.
(...) Però l'oposició de dretes de llavors era conscient que el present era fill bord d'un passat en el qual 40 etarres o simpatitzants ja havien estat víctimes dels ancestres dels GAL.
Barrionuevo ha rememorat els silencis del llavors principal partit de l'oposició, els cops d'espatlla que rebia, acompanyades de críptics comentaris –"Muy bien, Pepe!"- cada cop que un etarra moria en circumstàncies sospitoses. El màxim exponent d'aquella suposada complicitat el va donar l'eloqüent Fraga, al proclamar davant Felipe González: "No le vamos a poner la proa. Prefiero tener las manos manchadas de sangre que mojadas en agua, como Pilatos".
El nou PP va optar pe fer "oposició bruta" al convertir en arma arrojadiza la ventilació del que González va catalogar com clavegueres de l'Estat. Unes clavegueres que en altres països acosados pel terrorisme, com el Regne Unit o Alemanya, havien estat preservades d l'aire exterior tant per la dreta com per l'esquerra. Però Espanya tornava a ser diferent. Inclús mitjans de comunicació "de orden" van caure en l'esquizofrènia al ventilar escàndols dels GAL, al mateix temps que desfermaven creuades per salvar de la crema a significats generals de la Guàrdia Civil.
Alfredo Abián, Ni las guerras políticas fueron limpias, La Vanguardia 24-05-1998.
Atemptats de grups parapolicials
(...) al bar Aldana d'Alonsótegui (...) van esclatar sis kilos de Goma 2. (...)
Al dia després, els Grupos Antiterroristas Españoles (CAE) van reivindicar l'atemptat. El text deia: "Per cada membre de les FOP o Guardia Civil cauran quatre components de l'esquerra 'abertzale'". Com tants altres atemptats de l'ultradreta en el País Basc, el cas mai va arribar a judici ni es va detenir a cap sospitós.
[L'ertzaina] Arana recorda que va lliurar les restes de la bomba a un grup de policies procedents de Bilbao. Però mai el van cridar a declarar per aquell assassinat ni a ell ni a cap veí. Més tard es va saber que van encarregar la investigació a l'inspector José Amedo, que anys més tard seria condemnat per pertànyer ala GAL. El cas va ser sobreseit el 12 de maig de 1981 i no hi va haver judici.
Malgrat ser 'ertzaina', Arana no va aconseguir la implicació del Govern basc. "En aquell moment, l'Administarció basca estava en els seus inicis. Tot el que vam aconseguir va ser que Xabier Arzalluz ho recordés en els seus discursos". (...)
El cas d'Alonsótegui és representatiu d'una època que va de mitjans del setanta fins a finals dels vuitanta, en la qual grups parapolicials van realitzar atemptats amb diferents denominacions (GAE, Triple A, Batallón Vasco Español, GAL...).
Un informe de l?oficina de Víctimes del Terrorisme del Govern Basc (...), encarregar pel Parlament basc, ha comptabilitzat 74 actes terroristes dels grups parapolicials i d'extrema dreta en el País Basc en aquella època, amb un balanç de 66 morts. (...) Només en 17 casos es va arribar a una sentència ferma. La resta mai es va aclarir.
L'informe del Govern basc explica el context en el qual es van produir aquests crims: "La complicadaa situació viscuda a Euskadi després de la mort de Franco i en les anys immediatament posteriors es va veure agreujada per una violència intensa, portagonitzada tan per ETA, que es negava a abandonar les armes, com per grups, uns incontrolats i altres ben organitzats, d'extrema dreta que actuaven amb un important nivell de tolerància, quan no de complicitat amb importants secotrs dels aparells policials de l'època".
L'informe precisa com "els abans citats sectors polítics d'extrema dreta i elements vinculats als aparells d'unes forces de seguritat de l'Estat encara pendents de democratitzar i amb una inqüestionable motivació política van sembrar el terror en determinats sectors sociopolítics bascos, normalment vinculats a l'esquerra, i sobretot al nacionalisme basc, mitjançant actuacions violentes que van provocar importants danys materials i personals, arribant als assassinats".(...)
(...) [a l'atemptat de la plaça d'Amézola] no hi va haver investigació policial i, passat el ressò mediàtic, tot el va oblidar.(...)
Vint anys després, amb l'aprovació de la Ley de Víctimas del Terrorismo, les famílies dels afectats en els atemptats d'Alonsótegui i de la plaça d'Amézola van ser ressarcides amb una indemnització.(...)
Alguns d'aquests casos van ser aclarits amb la detenció el 1981 de Ladislao Zabala i Ignacio Iturbe, d'ideologia d'extrema dreta. Se'ls va jutjar i concemnar per set d'aquests assassinats.
(...) L'informe de Govern basc admet que "l'escassa i deficient investigació policial en una par molt importants d'aquestes accions violentes impedeix l'aclariment d'una dad d'especials relelvància, com és el grau de complicitat, col·laboració o inhibició que va poder exisitir per part de determinades instàncies policials amb aquests actrs criminals". (...)
(...) Leonor Regaño, viuda del policia nacional Manuel Jódar, assassinat per ETA, i ex presidenta de l'Asociación de Víctimas del Terrorismo a Euskadi, el 29 de setembre dee 2009 (...) va reivindicar a "les altres víctimes, afectades per grups terroristes diferents d'ETA, que estan passant avui una situació similar a la que vam viure les vísctimes d'ETA fa anys: la indiferència de la societat, l'abandó de les institucions i la manca de reconeixement".
Luis de Aizpeolea, Las otras víctimas, El País 21-03-2010.
