La prova de l'arquitectura constitucinal
(...) el cas de la sentència del Tribunal Constitucional després d’un referèndum està posant a prova no només a l’Estatut, sinó a tota l’arquitectura constitucional i, en conseqüència, a la pròpia legitimitat del tribunal. La dilació en la sentència, per la seva part, afavoreix el desenvolupament de tot tipus de sospites sobre possibles pressions polítiques i les dificultats per emmascarar-les fins convertir-les en arguments jurídics, ajustant la decisió final al moment electoral més propici.
Salvador Cardús i Ros, Tiempo de prueba y castigo, La Vanguardia 14-10-2009.
Algú ho ha contradit?
L’ex president Jordi Pujol va afirmar que el Tribunal Constitucional (...) “no mereix respecte” (...) “perquè estan caducats, perquè estan polititzats, perquè obeeixen a consignes de partit i perquè estan preocupats per qui serà el proper president”.
Redacció i agències, Pujol sobre el TC: “No merece respeto”, La Vanguardia 9-09-2009.
Un recurs extraordinàriament complex
(...) des que es van interposar diversos recursos contra l’Estatut de Catalunya, el Tribunal Constitucional s’ha convertit en la diana preferida d’enverinats dards (...) El pitjor és que aquestes desqualificacions han arribat a calar en l’opinió pública (...).
Malgrat que l’esperada sentència comença a ultrapassar els temps que raonablement es preveien, molts d’aquests improperis no tenen cap fonament (...)
(...) Precisament fa tres anys es van interposar els set recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estattut –alguns per part de comunitats autònomes governades per socialistes- i mal es pot dictar sentència quan gairebé no s’ha iniciat un procés.
(...) l’absurda guerra entre partits per recusar magistrats també va consumir un temps preciós del Tribunal, tot i que no fos culpa seva sinó de les parts que pretenien la recusació. (...) Va ser a partir de gener del 2008 que el ple del Tribunal va començar a tractar de l’Estatut, encara que en els mesos següents va haver de donar preferència a la resolució de diverses lleis importants (...).
(...) es tracte d’un recurs extraordinàriament complex, tant quantitativament com qualitativament. Probablement mai s’havien impugnat tants preceptes d’una mateixa llei, molt diversos entre sí, i potser mai la matèria regulada borejava tant es marges de la incosntitucionalitat com en aquest cas. Des d’aquest punt de vista, s’ha de donar una part important de culpa en les dificultats amb les quals topa el Tribunal a qui per quedar políticament bé amb els seus coalitzats en seu parlamentària van deixar a l’alt òrgan jurisdiccional la resolució de les patates calentes que ells no van voler resoldre. A cadascun el seu.
Francesc de Carreras, El tiempo de los jueces, La Vanguardia 15-10-2009.
